Amb motiu del quarantè aniversari de la restauració del nostre Parlament de la Generalitat estatutària després del període franquista, és un bon moment per fer balanç. No parlaré del meu treball personal durant la presidència de la quarta legislatura (1999-2003), sinó que abordaré allò que se sedimenta en la meva memòria al llarg del temps transcorregut. Cal tenir molt clar que eren moments polítics molt diferents dels actuals.

Dotar de nous mitjans els diputats i ampliar els serveis del Parlament va ser un dels objectius de la legislatura. Per això ens va semblar oportú a tots els membres de la Mesa desvincular les funcions de la Secretaria General de la de coordinació de les tasques dels lletrats. Ens calia una dedicació més gerencial. Vàrem proporcionar a cada diputat un telèfon mòbil i un ordinador portàtil, i també despatxos el més individualitzats possible. Vàrem construir la sala d’actes, i la secció de comunicació i de serveis de televisió. Un progrés material per modernitzar i actualitzar la cambra.

Al meu entendre, la governabilitat de la institució parlamentària es fonamenta en la col·laboració transversal entre tots els membres de la Mesa. Quan intuíem un possible conflicte entre grups procuràvem que hi hagués una sortida consensuada, i així cada membre de la Mesa assumia el seu rol de consens. Procuràvem que això es reflectís en la mesura del possible en la Junta de Portaveus.

Recordo acords transversals entre tots els grups pel que fa a la transparència en el finançament dels partits, a la violència terrorista –molt accentuada durant la legislatura–, a la vinculació entre els drets i els deures dels catalans o a la constitució d’una comissió d’estudi en què havien de participar parlamentaris i especialistes del món cívic –vam posar en marxa l’article del Reglament que ho possibilitava. També vam promoure trobades amb tots els presidents de grup en què compartíem reflexions sobre aspectes d’interès generals per al país.

En la sisena legislatura vàrem aprovar més de cent lleis. Vaig intentar configurar un especial missatge polític d’obertura a tots els grups sense abdicar les pròpies conviccions. Els correligionaris ho van entendre, tot i que de vegades els va costar, i els grups de l’oposició ho van haver d’assumir i van haver de respectar i facilitar les funcions del president per preservar el sentit institucional de la cambra.

Esdevenir la segona autoritat del país obliga a fer present la institució del Parlament en tots els àmbits i batecs de la societat catalana. I sempre en nom del catalanisme polític. Ho vaig intentar, tot i les meves mancances. I la meva satisfacció íntima va ser que en el moment d’acomiadar-me com a president tots els diputats, de tots els grups, em donaren la mà com a signe d’amistat i de comprensió respecte al que hauria pogut fer millor. Eren moments polítics diferents dels actuals. Uns temps que en alguns aspectes enyoro.