«El diàleg és el fonament del Parlament. El respecte a la discrepància en són les parets, i la voluntat d’entesa n’és la teulada. Tinguem-ne sempre les finestres obertes per escoltar la voluntat popular i la porta oberta per acollir les necessitats i els anhels del poble.»

Aquestes frases, que vaig pronunciar en prendre possessió del càrrec de presidenta, són un intent d’expressar l’essència de la democràcia representativa, el sentit últim d’un parlament, més enllà de les seves funcions legislativa i de control i impuls de l’acció de l’executiu. Corresponen a la concepció democràtica d’un país, un país que té amb la política i la paraula lliure les eines irrenunciables d’una cambra parlamentària.

En democràcia, els conflictes inherents a tota societat es resolen a través de la política, i l’espai natural on s’ha de desenvolupar és el Parlament, la institució que representa políticament el poble de Catalunya en la seva pluralitat. Per això és preocupant, per a qualsevol demòcrata, la judicialització de la política parlamentària.

En l’onzena legislatura del Parlament des del seu restabliment democràtic es van aprovar vint-i-sis lleis, la majoria adreçades a resoldre problemes socials del país. Tretze d’aquestes lleis, incloses les que es van aprovar sense cap vot en contra, van ser recorregudes, i suspeses pel Tribunal Constitucional en espera de sentència. Aquest bloqueig constant evidencia els límits de les polítiques que es poden fer a Catalunya dins el model autonòmic i exemplifica per si sol l’existència d’un desajust entre la voluntat política dels catalans i el marc de l’Estat. I, el que encara és més greu, vam patir la ingerència d’altres poders públics de l’Estat que van intentar censurar iniciatives i debats parlamentaris, un fet insòlit, sense precedents en cap país democràtic. Als parlaments s’hi ha de poder parlar de tot; els debats que hi ha al carrer han de poder entrar a la cambra. Provar d’impedir-los és anar contra la raó de ser de la institució i dels representants de la ciutadania, és atacar la democràcia.

En coherència amb aquesta raó de ser, el Parlament de Catalunya sempre ha defensat la llibertat d’expressió i la llibertat dels diputats i les diputades de presentar iniciatives, i ha lluitat per preservar la separació de poders. I al llarg d’aquests quaranta anys ha anat evolucionant i incorporant formes de fer, per ser una institució exemplar en termes d’obertura, transparència, condicions laborals i igualtat de gènere.