Hi ha un fil que uneix el Parlament de la Segona República i el de l’actual període democràtic, un fil encarnat en els presidents a l’exili i fet explícit en la carta que l’any 1980 ens va llegar des de Mèxic el darrer d’ells, el president Farreras i Duran. Fins i tot, la seu és la mateixa llavors i ara: el Palau del Parlament, al parc de la Ciutadella, amb tota la seva càrrega històrica.

I hi ha també un fil de continuïtat entre les presidències del Parlament d’aquests quaranta anys, malgrat la diferent afiliació política de les persones que hem exercit el càrrec. Les relacions establertes amb altres cambres i organitzacions internacionals, les iniciatives per obrir i apropar la institució a la ciutadania, el compromís amb la pau i els drets humans o, en les darreres legislatures, els projectes i les mesures per a la igualtat efectiva entre dones i homes són exemples d’objectius compartits malgrat la composició canviant dels òrgans de direcció de la cambra.

Això és així perquè, per damunt de tot, el Parlament és al servei de la societat, i el sentit de país ha prevalgut sempre en el seu funcionament institucional, curós amb la responsabilitat històrica d’exercir la representació de la sobirania del poble de Catalunya en la seva pluralitat.

Evidentment, la tasca política que ha portat a terme el Parlament al llarg dels anys sí que presenta diferències marcades, com correspon a l’evolució política que ha viscut el país i a l’articulació de majories diferents al Ple. Però sempre, més enllà de les discrepàncies ideològiques, amb la voluntat majoritària de fer de Catalunya un país millor, més just i més lliure. És amb aquest propòsit, que els representants de la ciutadania mai no ens podem permetre oblidar, que a la cambra s’aproven les lleis que regulen la vida diària de les persones i es controla i impulsa l’acció del Govern, per intentar donar resposta als reptes i els problemes de la societat i fer realitat les seves esperances.