Una nació és, per damunt de tot, la seva gent, però no podem oblidar, ni tampoc menystenir, que una nació també és les seves institucions. I en el cas del nostre país és evident que el Parlament n’és una de les principals, atesa la tradició de Catalunya que arrenca ben lluny en la història amb les assemblees de pau i treva, un precedent que ens situa com els precursors del parlamentarisme a Europa.
Vaig tenir l’honor de presidir la cambra durant la setena i la vuitena legislatures. Era el començament del segle XXI, i el món iniciava un canvi que amb el pas dels anys ha agafat velocitat de creuer. Les noves tecnologies emergien amb força i la globalització era una realitat. En paral·lel, el debat polític a Catalunya se centrava en la possibilitat de fer un nou estatut, ja que després d’un quart de segle, pràcticament, el model s’havia esgotat i calia dotar el país de noves eines, precisament per respondre a tants reptes com plantejava el segle naixent.

La política, d’una banda, ha de respondre a uns paràmetres ideològics, però, de l’altra, també ha de ser capaç de respondre a allò que passa a la societat, ha de donar respostes als problemes que té la nació, per tant que té la gent, i, en la mesura que sigui possible, també ha de ser capaç de mirar horitzó enllà. Escriure, dissenyar, pensar, imaginar, el futur també és feina de la política i de les persones que s’hi dediquen.

En les dues legislatures que vaig tenir l’honor de presidir el Parlament de Catalunya, vam fixar tot un seguit de prioritats i reptes que, de manera molt resumida, seguirien aquests eixos:

1. Modernització. El segle XXI aportava noves tecnologies i nous conceptes que calia desenvolupar, com per exemple la transparència, qüestions que el Parlament havia d’afrontar de manera urgent. Implementació, doncs, de les noves tecnologies en la gestió del dia a dia, però també en la relació amb la gent. D’aquí va sortir el Parlament 2.0 i també un nou reglament de la cambra.
2. Internacionalització. El món global ens obligava a tenir veu arreu. Per qüestions de representació institucional, vam presidir la Conferència d’Assemblees Legislatives Regionals Europees l’any 2005, la qual cosa ens va permetre un ventall de relacions molt importants al més alt nivell amb les institucions europees, com el Parlament Europeu i Consell d’Europa; també vam entrar a formar part com a observadors a l’Assemblea Parlamentària de la Francofonia, i vam signar acords de col·laboració amb diversos estats i regions del món, com per exemple amb la Cambra de Representants del Regne del Marroc.
3. Obertura. La necessitat que el Parlament fos sentit, estimat i respectat per la població implicava forçosament que s’hi havia d’apropar. Per això en vam obrir les portes, hi vam potenciar les visites, en vam reforçar els programes educatius, des de l’educació bàsica fins a la universitària, vam tenir presència a centenars d’escoles i instituts i en vam difondre el nom pel màxim de racons possibles del nostre país. L’obertura de la institució també volia ser un exercici de transparència.
4. Debat polític. Totes dues legislatures van estar molt marcades pel debat polític al voltant del nou estatut. Sense entrar en valoracions o detalls, és evident que la feina legislativa d’aquelles dues legislatures va ser ingent, i des de la meva modesta opinió ha tingut una influència cabdal en tot allò que s’ha esdevingut al nostre país aquesta darrera dècada.