Miró. El llegat més íntim

El dimecres 14 de setembre tinguérem l’oportunitat de compartir la visita a una exposició memorable de la Fundació Joan Miró. El seu valuós i entranyable contingut quedava reflectit fidelment en el títol de la mostra, «Miró. El llegat més íntim». L’exposició aplegava unes cent vuitanta peces (pintures, dibuixos, esbossos, etc.), de les quals una vuitantena eren obres rellevants de l’universal artista català. L’antològica i rica exhibició es va fer realitat mercès a la conjunció dels llegats artístics que al seu dia Miró havia lliurat a la seva esposa, Pilar Juncosa, i a la seva filla, Dolors Miró.

L’edifici de la Fundació Joan Miró constitueix el complement directe i essencial de la mostra. Inaugurat l’any 1975 i dissenyat per obra i gràcia del prestigiós arquitecte Josep Lluís Sert, amic de Miró des de principis dels anys trenta, l’edifici de Montjuïc fou pensat i construït expressament, sala per sala, per emmarcar-hi la prolífica i evolutiva obra pictòrica i escultòrica de l’artista. Ja a l’interior, en el context de l’exposició pròpiament dita, cal destacar-ne especialment un humanitzat complement de l’obra artística exposada, format per una estimable quantitat de dibuixos preparatoris, documentació inèdita, fotografies particulars i sentimentals dedicatòries familiars al dors de molts dels quadres. En definitiva, indicis que permeten descobrir paral·lelismes entre les vivències familiars i socials de Miró i els resultats de la seva inspiració fecunda, com es pot observar en la denominada Sèrie Barcelona, conjunt d’una cinquantena de litografies fetes per Miró durant la Guerra Civil i impreses degudament l’any 1944. Cal precisar que la sèrie forma part de la col·lecció permanent de la Fundació i, per tant, ja es trobava al museu abans de l’exposició objecte de la nostra visita, i que, com a conseqüència de la mort de l’artista el 1983, fou recollida com a homenatge de la ciutat a la seva memòria.

Cal no oblidar l’espai obert destinat a les escultures, dedicat fonamentalment a figures humanes amb constatables deformacions, pròpies de l’estil surrealista. Hi destaca la titulada Parella d’enamorats dels jocs de flors d’ametller, de la qual hi ha un altre exemplar al districte de La Défense de París. Cal remarcar la sèrie de tres pintures L’esperança del condemnat a mort, dedicada al malaurat militant anarquista Salvador Puig Antich. Així mateix, també és singular i interessant el tríptic intitulat Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari, format per tres quadres amb fons blanc i solament una sinuosa línia damunt de cada un, amb què Miró volgué interpretar els batecs del seu cor al llarg d’un decenni de vida. Cal fer referència també a l’escultura del gran artista Alexander Calder, Font de mercuri, que pertany a la col·lecció permanent de la Fundació. Es tracta d’una obra plena de subliminals missatges antifeixistes, que fou creada per al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París del 1937, precisament durant la nostra Guerra Civil. Allí estigué acompanyada del Guernica de Picasso i El segador de Miró. Com a corroborant coincidència, cal recordar que fou justament l’arquitecte Josep Lluís Sert qui, amb l’ajut de Luis Lacasa, dissenyà aquell històric pavelló.