Conferenciant: Rafael Ribó, exdiputat i professor universitari

Per celebrar els 25 anys de l’Associació d’Antics Diputats del Parlament de Catalunya, i commemorar el 75è. aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, de Nacions Unides, del 10 de desembre de 1948, Rafael Ribó, que fou dirigent màxim del PSUC i d’Iniciativa per Catalunya-Verds, diputat, professor universitari, Síndic de Greuges de Catalunya durant més de 18 anys i “chairman” dels Defensors Europeus dels Drets Humans, ha pronunciat una conferència sobre els Drets Humans, avui.

La xerrada comença amb un recordatori del pas del conferenciant pel Parlament de Catalunya, lloant, sobre tot, la capacitat de diàleg i d’acord que caracteritzava al nostre Parlament. Fa també una vibrant referència a la lluita antifranquista, a l’Assemblea de Catalunya i a la seva extraordinària capacitat de consens, i també una dedicatòria molt especial a Narges Mohammadi, iraniana, empresonada, i premi Nobel de la Pau. Tot seguit passa als tres apartats en que ha dividit la seva intervenció.

Sobre Drets Humans, diu, han existit i existeixen multitud de declaracions, tractats i protocols, acordats i publicats per diferents organismes públics. Tot amb tot, la seva intervenció es centra, lògicament, en la declaració de Nacions Unides. Apunta la conveniència de repassar els protocols específics de desenvolupament i advertirem, de seguida, que els drets polítics fonamentals han estat molt més reforçats que els drets culturals i socials. Hi ha dues crítiques principals que es fan a la Declaració. En primer lloc, es diu, possibilita l’erosió de la sobirania dels estats, quan, de fet, la realitat és exactament la contraria. El tancament del estats en les seves sobiranies comporta, molt sovint, que no permetin la intervenció d’organismes internacionals en les violacions internes de drets humans: afers interns, que no hi entri ningú. S’ha fet, i es fa, una segona crítica a la Declaració: que no es té prou en compte la diversitat cultural, religiosa i ètnica. És una crítica inacceptable, ja que duu a la paràlisi i a la no aplicació dels drets.

Es fa una tercera crítica, aquesta força justificada. Hi ha garanties pel compliment dels drets? Calen? Naturalment que calen, i n’hi ha algunes, des de Nacions Unides, Consell d’Europa i diferents Tribunals però, malauradament, insuficients i molt poc efectives, ja que moltes de les resolucions d’aquests organismes s’incompleixen de manera sistemàtica. Els drets estan més enllà de les lleis. Els drets es conquereixen i aleshores es canvien les lleis per fer-los efectius.

Cal valorar els avenços en la efectivitat dels drets humans, però també els incompliments, les violacions i els retrocessos. Només cal mirar al nostre entorn per veure violacions i incompliments molt freqüents. Certament les diferències entre països son abismals, però fins i tot en els més democràtics es produeixen incompliments. On són, en molts països, el dret a la vida i a la pau? I els drets socials, culturals i econòmics? No parlem del dret a la terra, al planeta, també a l’aigua. I l’emigració? On queden tots aquests drets? El que en Ribó anomena biaix Nord-Sud és ben evident en tots els àmbits però, molt especialment, en els drets a la vida, a la salut, a l’alimentació i a l’ensenyament.

I a Catalunya? Parla de la salut universal, un gran dret, però en perill d’erosió. En educació tenim un sistema prou avançat, però amb una gran segregació, grans diferències, quasi dos cursos de diferència entre escoles públiques i concertades. El problema real de l’educació a Catalunya és la manca d’igualtat d’oportunitats. El serveis socials a casa nostra són molt dispersos, amb molta vulnerabilitat i inversió escassa. I la natura a Catalunya? De debò respectem els drets del planeta i la natura al nostre país? I l’aigua? Després de fer-se aquestes preguntes el conferenciant passa a una darrera reflexió.

Unes macropinzellades al aplicar aquests drets fonamentals al nostre entorn. Comença parlant dels drets a aclarir les informacions dels arxius dels consells de guerra; també sobre les fosses comunes. Què sabem dels camps de concentració? I del maquis? Cal memòria històrica i drets. El Relator de Nacions Unides sobre Memòria Històrica va acabar el seu informe dient: “El sistema polític d’aquí, i em refereixo a tot l’Estat espanyol, no ha investigat, no ha explicat i no ha pres les garanties perquè no es repeteixi.”

Explica en Ribó que els drets humans són a la Constitució i a l’Estatut molt ben definits. Però per damunt de la Constitució i de l’Estatut hi ha els textos internacionals que Espanya ha signat i adoptat i, per tant, ha d’aplicar. Ho estableix la pròpia Constitució. Tanmateix el 2015, en un informe molt treballat pel Síndic i notables col·laboradors, ja van advertir del que anomenaven en el títol “Regressió de drets i llibertats al Regne d’Espanya.” Parlaven de la llei de “Seguridad Nacional”, coneguda con a llei Mordassa, que té com a concepció de fons que tu ets culpable en tant no es demostri el contrari, quan en un sistema judicial de llibertats tu ets innocent mentre no es demostri el contrari. També fan referència a la no renovació judicial, la partidització de la justícia i la judicialització de la política.

A Espanya es van anar a buscar figures delictives de l’època del franquisme com la rebel·lió. Es va arribar a afirmar, en la inauguració del “Año Judicial de 2017”, “El estado de derecho se basa en la unidad de la patria”. Hi ha incompliments flagrants de la Constitució: nacionalitats i regions? Tots som iguals? I no oblidem que també es diu que les altres llengües espanyoles seran objecte d’especial foment i protecció i que les televisions, que seran de concessió pública, respectaran el pluralisme lingüístic. Tanmateix no podem oblidar que també hi ha forats a la Constitució, com és el dret a l’ús de la nostra pròpia llengua.

El Parlament de Catalunya va aprovar lleis que sortien del marc constitucional i estatutari. Nul·les, però calien respostes polítiques, no judicials. La sentència del procés condemna a penes de nou a tretze anys de presó a persones que exercien drets. I no parlem de proporcionalitat, jutge predeterminat, etc. El conferenciant recorda que l’any 19, quan presentava a la cambra l’informe en que demanava l’amnistia, se’l va titllar de tot. L’amnistia és molt important i és del tot improcedent la reacció ultracorporativa que ha tingut, en contra, el gremi judicial. El nucli dur del jutges, evidentment. També critica durament la qualificació del Tsunami com un acte de terrorisme.

Acaba fent una crida a recuperar el paper del Parlament. Hem de contribuir a consolidar una democràcia sempre mancada pel que fa al contingut dels drets socials i nacionals. Cal mantenir cada dia el far dels drets. Acaba citant al gran poeta menorquí, Joan Francesc López Casasnovas, que va escriure: “Fem el pas del jo a nosaltres per travessar el pont que du de la solitud a la solidaritat.”

Ha estat una conferència clara, exhaustiva, didàctica i brillant, que ha fet del tot evident la necessitat de treballar, cada dia, pel reconeixement i, sobre tot, per l’aplicació universal dels drets humans.