La mostra conté uns 650 objectes relacionats amb Gaudí i la seva obra. Pretén demostrar que l’arquitecte no era un geni aïllat, incomprès, tocat per la mà divina. Cal trencar aquest mite. En realitat es tractava d’un home del seu temps i la seva obra és el producte d’un context social, d’una etapa de la nostra història especialment convulsa: les darreres dècades del segle XIX i les primeres del segle XX.

No fou un ideòleg ni la seva obra va estar determinada pels interessos ideològics o polítics dels seus clients –l’alta burgesia i l’Església–; ben al contrari: s’hi va enfrontar molt sovint. La seva superioritat prové de la capacitat que va tenir per a concentrar aquella època en els seus edificis, per a contreure-la íntegra en la seva complexíssima obra, transcendint molt el temps en què va viure perquè va saber interpretar-lo com ningú. La seva arquitectura no és formalista, sinó simbòlica, absolutament compromesa amb la vida d’una Barcelona esquinçada per la lluita de classes. No és un místic absent del món, sinó un home compromès, el constructor dels escenaris simbòlics més importants de la seva arquitectura.

L’exposició es divideix en una sèrie de seccions, cadascuna de les quals fa referència a una etapa de la vida de l’artista lligada al moment històric corresponent:

• La situació de Barcelona en plena transformació un cop enderrocades les seves muralles. Burgesia i proletariat enfrontats. Acumulació de capital i misèria, lluita de classes amb tota la violència i els terribles desequilibris.
• Els seus anys de formació. La seva no és una ciència infusa, innata, sinó el resultat d’una formació molt completa a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona.
• Els primers projectes. A part dels que va dur a terme per a la cooperativa L’Obrera Mataronense, els primers treballs com a professional, mobiliari urbà, suports a anuncis, quioscs de premsa i flors, fanals, botigues o vitrines comercials.
• Projectes per a Eusebi Güell: palau, parc i església. La ideologia aristocratitzant de Güell es tradueix en el programa que Gaudí li dissenya: un palau a la ciutat antiga, un parc suburbà i un temple. Un programa de gran contingut simbòlic.
• Cases de pisos a l’Eixample: Casa Calvet, Casa Batlló i Casa Milà. Els arquitectes tenen llibertat per a dissenyar sobre les estructures uniformes dels edificis. Les façanes, seguint la moda del moment, es transformen en l’aparador d’un luxe basat en la novetat constant. La Pedrera és una excepció: en aquest cas Gaudí executa tota l’obra, fins i tot la decoració i els mobles.
• Exposició de París. El 1910, gràcies al patrocini d’Eusebi Güell, va tenir lloc a París una exposició de l’obra de Gaudí.
• El Temple de la Sagrada Família, el taller de Gaudí. A la dècada de 1870 es va voler construir a la ciutat un temple expiatori. Sembla que calia expiar els pecats derivats de la lluita de classes (o els pecats de només una de les parts). L’any 1883 Gaudí es va fer responsable del projecte. Tenia 31 anys i la seva vida va quedar lligada al Temple, que es va convertir en el centre de tota la seva obra. Hi va establir el seu taller obrador, que amb el pas del temps es va convertir en un dels centres artístics, ideològics i de producció simbòlica més importants de la Barcelona moderna.

Gaudí moria el 10 de juny de 1926, pocs dies abans de complir els 76 anys. Pioner de les avantguardes i mestre d’artistes tan diversos com Joan Miró, Salvador Dalí o Antoni Tàpies, entre d’altres.