Em dirigeixo al Parlament de Catalunya per exposar una situació que considero que posa de manifest una important disfunció del sistema català de recerca i que requereix una reflexió institucional sobre els mecanismes de captació i retenció de talent investigador.
Aquest any he obtingut un contracte Ramón y Cajal en l'àrea d'Estudis del Passat (Història i Arqueologia), una de les convocatòries estatals més competitives per a la incorporació de personal investigador amb trajectòria consolidada. Durant l'últim mes i mig he contactat amb totes les universitats i centres de recerca de Catalunya potencialment relacionats amb el meu àmbit de coneixement (quinze institucions en total) per sol·licitar-hi l'acollida del contracte. Totes les respostes han estat negatives.
En diverses universitats se m'ha informat que, tot i haver presentat una expressió d'interès en el marc de la convocatòria Ramón y Cajal, no disposen actualment de prou capacitat docent per incorporar una nova persona investigadora. Això significa que aquestes expressions d'interès no es tradueixen en una possibilitat real d'incorporació. En altres casos, la resposta ha estat que el meu perfil "no encaixa", sense que s'hagin proporcionat arguments detallats. Els centres de recerca sense docència tampoc han pogut oferir una via d'incorporació.
Considero especialment preocupant que un programa públic destinat a captar talent investigador d'alt nivell pugui generar situacions en què una persona seleccionada després d'un procés altament competitiu no tingui cap institució del seu territori disposada o capacitada per acollir-la. Això posa en qüestió la coordinació entre les polítiques de captació de talent i la planificació real de les institucions que han d'acollir aquest personal investigador.
La meva situació personal accentua encara més aquesta problemàtica. Amb quaranta anys i amb responsabilitats familiars i de cures (tan a fills com a pares), traslladar la residència a una altra comunitat autònoma no és una opció possible.
La mobilitat és un element enriquidor quan respon a una decisió voluntària i a una oportunitat professional. Tanmateix, no hauria de convertir-se en una barrera de facto per accedir a un contracte finançat amb fons públics, especialment quan existeixen institucions catalanes amb capacitat científica per acollir investigadors i investigadores d'alt nivell.
Aquesta situació planteja diverses qüestions que considero que haurien de ser analitzades pel Parlament:
- Com es garanteix que les expressions d'interès presentades per les institucions catalanes en convocatòries estatals competitives tenen una traducció real en possibilitats d'incorporació?
- Quins mecanismes existeixen per evitar que persones seleccionades en programes públics de màxima excel·lència hagin de renunciar al contracte per manca d'una institució receptora?
- Com es pot garantir que les polítiques de captació de talent investigador siguin compatibles amb la conciliació de la vida personal, familiar i laboral?
Sol·licito al Parlament de Catalunya que estudiï aquesta problemàtica i impulsi les mesures necessàries perquè les persones seleccionades en programes públics altament competitius puguin desenvolupar els contractes pels quals han estat avaluades i finançades.
En el meu cas concret, em trobo davant la possibilitat d'haver de renunciar a un contracte que representa el resultat de vint anys de formació, investigació i esforç professional. Aquesta renúncia no seria conseqüència d'una manca de mèrits o capacitat investigadora, sinó de la impossibilitat de trobar una institució d'acollida dins del meu territori.
Agraeixo la seva atenció i confio que aquesta situació pugui ser objecte d'anàlisi i actuació parlamentària.
Atentament,
Dra. Masclans