Notícies

"Molt bona tarda a tots i a totes, diputats, president de la Generalitat, president Aragonès i consellers en funcions, president Benach, presidenta de Gispert, presidenta Forcadell, president Torrent, presidenta Borràs, presidenta Erra, president Montilla, consellera Dolors Bassa, consellera Meritxell Serret, alcaldes, autoritats, representants de les entitats socials, empresarials i sindicals, públic que avui ens acompanyen des d'aquest saló de sessions o des de la resta d'espais habilitats, treballadors del Parlament, ciutadans i ciutadanes de Catalunya, bona tarda a tothom.

"Faig pausa (pausa). Deixin-me que les meves primeres paraules siguin de reconeixement a la tasca de la presidenta del Parlament sortint, la presidenta Anna Erra i la resta de membres de la Mesa (aplaudiments).

"M'agradaria en aquesta presidència poder tenir el millor de la presidenta Erra, que és aquesta vocació de servei insubornable, aquesta proximitat i aquesta capacitat d'empatitzar extraordinàriament amb el glatir, amb el batec de la gent d'aquest poble.

"La segona referència, i faré una incursió estrictament personal, serà l'única, l'única que faré. El 12 de març de l'any 21 es constituïa la catorzena legislatura del Parlament de Catalunya en què s'escollia la presidenta Laura Borràs com a presidenta del Parlament i la resta de membres de la Mesa. Amb el vicepresident Junqueras, el conseller Jordi Turull, el conseller Romeva, el conseller Forn, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, la presidenta Forcadell i la consellera Dolors Bassa érem a la presó i vèiem aquella sessió d'investidura amb un sentiment, aquella sessió de constitució del Parlament amb un sentiment de desassossec per una banda però immenses tones d'esperança per una altra.

"Des de la convicció que la democràcia, finalment, mai no es vincla, sempre venç. I avui aquesta constitució, novament, de la quinzena legislatura, representa justament això, que l'esperança sempre, sempre és més poderosa que la por. El tercer element que voldria plantejar, que voldria compartir amb vostès, és que, malauradament, avui encara hi ha escons buits, encara hi ha tres escons buits del president Carles Puigdemont, del conseller Lluís Puig i del diputat Ruben Wagensberg. Aquesta és una anomalia que hem de ser capaços de poder reorientar. Hi ha tots els elements per poder-ho fer possible, però en qualsevol cas, des d'aquesta presidència i d'aquesta mesa, serem extraordinàriament sensibles a això.

"24 d'octubre de l'any 1971. Seu de l'Assemblea General de Nacions Unides. Intervé el mestre Pau Casals. «Deixeu-me dir una cosa. Jo soc català. Catalunya és avui una regió d'Espanya. Però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer Parlament molt abans que Anglaterra i fou el meu país on hi hagué les primeres Nacions Unides. En aquell temps, al segle XI, totes les autoritats de Catalunya es van reunir a Toluges. Avui França, aleshores Catalunya, per parlar de pau, pau al món, perquè els catalans d'aquells temps ja estaven contra, contra, contra la guerra, contra la inhumanitat de les guerres.»

"Això és Catalunya. Aquestes paraules del mestre Pau Casals, del mestre a l'exili Pau Casals, avui agafen més força, més vigència que mai. Hem d'assistir a unes guerres absolutament brutals, ferotges, inhumanes. I aquest és un país que no en romandrà indiferent, que mai no ha romàs indiferent davant del patiment dels homes i dones d'aquest planeta.

"El mestre Casals parlava d'aquelles primeres corts i parlava de la nació catalana. Deixin-me iniciar aquestes paraules reflexionant a l'entorn, d'allà on som, de què representa la nostra condició de diputats i diputades del Parlament, de Catalunya. Pau Casals feia referència a l'inicial Cort Comtal, a aquelles Corts de Pere el Gran, del Volem i Estatuïm, en què hi ha la capacitat de codecisió per part d'aquelles Corts. Parlava justament d'això, de les assemblees de Pau i Treva. I nosaltres som reunits a la seu del Palau del Parlament.

"L'any 32, quan es va aprovar l'Estatut de Catalunya, el president Macià i l'alcalde Aiguader van prendre una decisió que tenia una forta càrrega simbòlica. Van decidir instal·lar el Parlament de Catalunya en allò que havia estat el polvorí de la ciutadella que havia fet construir Felip V després de la Guerra de Successió. Felip V destrueix tot un barri, el barri de la Ribera, i construeix una gran fortificació militar. En aquella fortificació hi havia la Torre de Sant Joan, la Bastilla Catalana, l'expressió de la repressió i el patiment, hi havia el Palau del Governador, que avui és un institut, hi havia una capella que roman dempeus, i aquell arsenal, aquell polvorí. El president Macià va decidir que aquesta fos la seu del Parlament de Catalunya amb un valor simbòlic. Allò que havia estat construït per abatre les llibertats de Catalunya acabava sent el símbol de la sobirania de Catalunya. Allò que era un símbol de força, un símbol de guerra, que és un polvorí, acaba sent un símbol de paraula, que és un Parlament, on la gent parla, on la gent enraona, on la gent és capaç de teixir consensos i de fixar en termes radicalment cívics les seves discrepàncies.

"Hi ha un element, que és un element gens irrellevant, que es produeix des de l'any 1980, des de la primera etapa d'aquesta Generalitat reconstituïda, d'aquest Parlament reconstituït. En aquella legislatura, el que encara no sabien que seria el president del Parlament, Heribert Barrera, rebia una carta del que era el darrer president del Parlament a l'exili, Francesc Ferreres i Duran. És una carta -i els presidents del Parlament ho coneixen perquè n'han estat dipositaris-, és una carta que es va lliurant cada vegada que hi ha un canvi a la presidència de la primera institució de Catalunya en termes de representació de la sobirania nacional, de la sobirania popular.

"És l'expressió d'aquesta continuïtat històrica, d'aquest Parlament que no té el seu origen en la Constitució espanyola de l'any 78, sinó que és l'expressió d'una nació mil·lenària, d'una institució que va més enllà dels segles. El president Pere Aragonès Garcia és el 132è president de la Generalitat de Catalunya, 132è president de la Generalitat de Catalunya, d'aquella Generalitat que es crea a les Corts de Cervera de l'any 1359. És això.

"Vostès són membres d'aquest Parlament de Catalunya i estan asseguts en el Saló de Plens, aquell Saló de Plens que el president Ferreres assenyalava en aquesta carta. Deia: «En constituir-se el nou Parlament de Catalunya creiem que els que hem mantingut el primer Parlament a costa de grans sacrificis ja podem renunciar al nostre càrrec amb tota la dignitat amb què el sostinguérem des de l'any 1932. Així propiciem que amb el nou Estatut hi hagi un sol Parlament amb un nou president, una nova Mesa i també un nou president de la Generalitat que nosaltres acceptem i acatem amb l'esperança que pugui emprendre la labor de presentar al món una Catalunya estat amb la pròpia llengua, la llengua catalana.»

"Estar assegut en aquest hemicicle és més rellevant d'allò que hom pugui advertir. Per accedir a aquest hemicicle hi ha deu portes. Durant més de trenta anys aquestes deu portes van ser tapiades. Es va impedir que la ciutadania de Catalunya pogués accedir justament aquí. I el més rellevant, es va emmordassar la voluntat democràtica del poble de Catalunya. Conjurem-nos perquè això no torni a passar mai més. (Aplaudiments.) Nosaltres representem justament això.

"I no oblidem en aquesta legislatura -i voldria parlar d'aquesta XV legislatura-, perquè s'incorpora una nova legislatura, va ser la decisió de la presidenta Borràs d'incorporar aquesta legislatura. No oblidem un principi essencial. Aquests escons no són nostres. Són de la gent que representem. Són del poble de Catalunya. Per això la nostra actuació ha de respondre no a les cuites entre nosaltres sinó a l'interès general, al bé comú, a la construcció d'una comunitat decent, solidària, tolerant, sostenible, que aspiri i treballi sense defallença per una prosperitat compartida amb més equitat, per una societat compromesa amb els drets civils i amarada de valors democràtics, per una nació que, sense renunciar a la seva evolució, conservi les arrels, integri els nouvinguts i faci de la cultura pròpia i de les llengües pròpies el català, aranès, la llengua de signes en català, un factor d'identitat i d'adhesió col·lectiva.

"Aquest propòsit reclama estar a l'alçada dels desafiaments actuals que transcendeixen l'espai català i que en recorden un vell eslògan del catalanisme polític: «El nostre món és el món». Perquè és un món que afronta uns reptes que són excepcionals. Des de l'emergència climàtica, que potser és una de les amenaces més greus que té plantejades la humanitat, fins tot allò que és la irrupció de la intel·ligència artificial, o algunes expressions que allunyen aquella conquesta tan fonamental que hem assolit entre tots, que és situar la dignitat humana per damunt de qualsevol altra cosa. Aquests són elements que interpel·len el conjunt de la humanitat i en relació als quals aquest Parlament no en pot quedar ni allunyat ni ser-ne un espectador eclèctic, sinó que com ha fet històricament aquest Parlament ha estat capaç d'interpretar quines eren les palanques que movien el món i de legislar en aquest sentit. Legislar construint, legislar en positiu, legislar tenint com a objectiu deixar als nostres fills un país i un planeta millor del que hem deixat nosaltres.
He parlat de la Catalunya històrica, però deixin-me també parlar d'aquesta Catalunya que nosaltres hem de ser capaços de representar. La Catalunya de gent que ha vingut de procedències molt diverses, molt distintes, d'un país que no pregunta a la gent d'on ve, sinó on volem arribar plegats, amb progrés, amb justícia i amb benestar. Una Catalunya que es construeix des d'aquella idea fonamental de «jo sóc d'on són els meus fills». I això, tot això, ha de fer-se ha de fer-se sense deixar ningú enrere, sense ignorar que també hi ha riscos de major desigualtat i major precarietat. Que pot sorgir una arrasa entre uns que es beneficien del progrés i uns altres que en resulten perjudicats. No podem acceptar resignadament aquesta situació.

"Aquest ha de ser un país on funcioni l'ascensor social i l'escola catalana, l'ensenyament, l'educació, és una peça fonamental per aquest ascensor social. Mandela deia que l'educació és l'arma més poderosa per canviar el món. Recuperem el prestigi i l'autoestima d'aquest element, d'aquest instrument d'ascensor social tan poderós que és l'ensenyament. Aquest Parlament és determinant a l'hora de fer-ho.

"Els deia un país on l'esforç personal tingui recompensa, perquè hem estat capaços de construir un entorn d'oportunitats per a tothom, on militem activament contra tots aquells que afavoreixen l'exclusió o la marginació de determinats sectors per causa del seu extracte social. Un país on la igualtat entre homes i dones sigui una realitat i no una lluita.

"Però això només podem fer-ho si som conscients de les pors, dels neguits, del descontentament que moltes d'aquestes situacions provoquen en la gent del nostre país. Només si fem l'esforç de conèixer i reconèixer les realitats que es viuen i es perceben al llarg del nostre territori, de les nostres comarques, ho podrem encarar amb decisió, abordant amb valentia els problemes reals i desmuntant els mites i els rumors sobre els problemes irreals.

"La base del Parlament és l'acord, el pacte, el consens. Al llarg de la història del Parlament de l'any 32 i del Parlament reconstituït l'any 80, s'han aprovat lleis d'una complexitat excepcional extraordinària, algunes de les quals amb consensos amplíssims, malgrat les diferències ideològiques d'entrada. Al darrere sempre hi ha un factor, que és la voluntat de construir. Hi ha el factor humà, hi ha l'empremta d'aquell diputat o diputada que és capaç de construir de manera infatigable ponts, d'aquells que creuen que sumar és més important que restar, que fer és més important que desfer, que construir és més important que destruir.

"Els convido, els convidem des de la Mesa, a poder tenir aquesta actitud rotundament constructiva a l'hora de legislar en benefici dels interessos de la gent d'aquest país, d'arribar als consensos i de ser respectuosos en les discrepàncies. Aquesta és la base d'un sistema democràtic sòlid i potent.

"Malauradament -i al principi hi feia referència-, avui no hi ha tots els diputats, no hi són presents, però, per altra banda, també hem viscut uns anys en què allò que ens pensàvem que era obvi ha quedat qüestionat.

"Deixin-me llegir un precepte de l'Estatut de Catalunya. L'article 57, en el seu punt primer, estableix que els membres del Parlament són inviolables pels vots i les opinions que emetin en l'exercici de llur càrrec. Amb tota solemnitat els vull traslladar a vostès, diputades i diputats, i a tot el poble de Catalunya, que la Mesa d'aquest Parlament garantirà aquest principi d'inviolabilitat parlamentària. Cap diputat no pot ser perseguit per expressar les seves opinions o per exercir lliurement el seu vot. Des d'aquesta presidència hi insistirem d'una manera intensa.

"Però aquest principi fonamental que semblava tan evident i tan obvi no ha estat, malauradament, respectat els darrers anys. Prova d'aquesta circumstància és que la presidenta Carme Forcadell fos condemnada a onze anys i mig de presó per permetre un debat parlamentari. (Aplaudiments.) Deia la presidenta Forcadell: «En un Parlament s'ha de poder parlar de tot, s'ha de poder parlar de tot.» En aquest sentit, seguint aquest mateix compromís granític amb la democràcia, em comprometo a protegir els drets de tots els diputats i diputades.

"En aquest Parlament s'ha de poder parlar de tot i s'ha de poder debatre de tot, sense pressió de cap altre poder públic ni l'amenaça de poder ser privat de llibertat. Poder tornar a fer política amb l'absoluta llibertat i sense cap condicionament que la voluntat del poble de Catalunya que ha escollit aquests cent trenta-cinc diputats.
Deixin-me fer una referència també a una altra circumstància. En una democràcia és el poble, a través dels seus representants, qui escull el president del seu Govern i del seu país. Ho fa directament o a través dels seus representants, i és evident que això s'ha vist alterat des de l'octubre de l'any 17.

"És una anomalia que el president de la Generalitat sigui cessat pel decret d'un president d'un altre govern, o que el poder judicial decideixi qui es pot sotmetre a una investidura, com va passar amb el molt honorable president Puigdemont o amb l'il·lustre Jordi Sànchez o l'honorable Jordi Turull. O que un president fos cessat per raons polítiques, com el president Torra.

"Com a president del Parlament de Catalunya, vull fer un exercici de reconeixement als servidors públics d'aquest Parlament i als servidors públics d'aquest país. Són un element fonamental per entendre la capacitat de progrés i de benestar que hem de ser capaços de generar.

"I, per altra banda, també voldria subratllar que un dels reptes més transcendents del nostre país és revertir l'emergència lingüística del català, i també de l'aranès. El retrocés del seu ús social, especialment entre els joves, representa una de les alarmes més evidents que hem de poder atendre amb la màxima celeritat i consens. Per això espero que aquesta sigui la legislatura del català i encoratjo els grups parlamentaris a fer-ho possible. Així mateix, com a president d'aquesta institució, em comprometo a contribuir a la recuperació dels espais d'ús en què la llengua ha perdut presència. La llengua és el nervi de la nació, un dels elements que integren el conjunt de la ciutadania de Catalunya.

"Aquest -i vaig acabant- ha de ser un Parlament que s'entossudeixi a ser un instrument digne per construir una societat digna. Al capdavall, la defensa de la dignitat de les persones, de la dignitat de les institucions, de la dignitat de la nació ha de ser la nostra màxima prioritat.

"Escrivia Salvador Espriu: «Si et criden a guiar un breu moment del mil·lenari pas de les generacions, aparta l'or, la son i el nom. També la inflor buida dels mots, la vergonya del ventre i els honors.» Fem nostre els mots de l'insigne poeta, referent ètic de la lluita antifranquista. Aparquem l'interès privat, el cansament i la vanitat. També el discurs buit d'acció, carregat d'ira o ansiós d'aplaudiments fàcils. Guiem aquest breu moment de la història mil·lenària de Catalunya amb la ment oberta, escoltant la pluralitat de veus, la pluralitat que representa aquest Parlament de Catalunya que representa el conjunt de la nació. Amb la mà estesa buscant l'acord, sempre que sigui possible, i amb el cor bategant amb la mateixa cadència que batega el cor de la ciutadania de Catalunya. Si més no, amb aquesta actitud insubornablement respectuosa, insubornablement constructiva. Construint els ponts de manera infatigable, amb aquesta actitud presidiré aquest Parlament i hi dedicaré tota la meva capacitat i tota la meva voluntat.

"I acabo tornant a citar Salvador Espriu, que feia aquella apel·lació a l'Inici de càntic en el temple. Ell parlava d'aquella generació que va ser capaç de salvar els mots d'aquesta terra, que va ser capaç de mantenir l'esperança col·lectiva -insisteixo- de gent de procedències molt distintes, de pensaments molt diferents. Deia Espriu: «Ara digueu: "Nosaltres escoltem / les veus del vent per l'alta mar d'espigues." / Ara digueu: "Ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d'aquest poble."»

Declaro solemnement constituït amb aquest acte el Parlament de la quinzena legislatura.

Moltes gràcies, senyores i senyors diputats.

(Forts aplaudiments.)

Els demano que ens posem dempeus per escoltar, per cantar l'himne nacional de Catalunya.

(La cambra, dempeus, canta Els segadors.)

S'aixeca la sessió".