Notícies

El President del Parlament, Joan Rigol, va participar el passat 30 de setembre a l'acte solemne commemoratiu del restabliment de la Generalitat que es va fer al Palau de la Generalitat sota la presidència del President de la Generalitat, Jordi Pujol, i en què van participar també Carles Sentís, en representació de l'antiga Unió de Centre Democràtic (UCD); el president del PSC, Pasqual Maragall; el secretari general d'ERC, Josep Lluís Carod-Rovira; el president del PPC, Alberto Fernández Díaz, i el president d'ICV, Joan Saura.

L'acte es va fer coincidint amb el 25è aniversari del restabliment «amb caràcter provisional» de la Generalitat de Catalunya després del període de dictadura franquista (1939-1977), segons el Reial Decret Llei signat per l'aleshores president del Govern, Adolfo Suárez

El locutor

Ens dirigeix la paraula l'honorable senyor Carles Sentís, que ens parla en representació de l'antiga Unió de Centre Democràtic.

El Sr. Carles Sentís i Anfruns

President, honorables consellers, autoritats, amigues i amics, en el llenguatge d'administratiu es parla del restabliment de la Generalitat, del Decret de què ahir va fer vint-i-cinc anys. Però no hi ha tal restabliment, hi ha reinstal·lació ¿reinstal·lació¿, perquè sempre ha estat establerta la Generalitat, des de l'època de Macià fins avui. Sempre hi ha hagut un president, a l'exili, a la presó o aquí, però la Generalitat sempre ha existit. L'esperit de la Generalitat, la institució en ella mateixa.

Per tant, s'hauria de corregir això com també s'hauria de corregir el fet que avui commemorem la publicació en el Diari Oficial d'un decret, que és una qüestió purament administrativa, quan les coses es van decidir el 2 de juliol en un comunicat signat pel president, aleshores, del Govern, Adolfo Suárez i el president Tarradellas, encara no dit president. Però en el text ell va insistir molt ¿i es van quedar parats, una mica, a Madrid, es van parats¿ que s'hi posés «l'honorable» Josep Tarradellas, perquè ell sabia que «l'honorable», això, aquí, sonava a president, sonava a president i a consellers. Perquè enlloc d'Espanya la paraula «honorable» juga, a diferència d'Itàlia que va pertot arreu ¿l'onorabile¿, però aquí no, aquí ha quedat per al president de la Generalitat i per als consellers. Però jo crec que s'hauria de fer esment d'aquest fet que, quan Tarradellas va arribar a Madrid amb nosaltres, aleshores, Suárez es va pensar que seria com Carrillo, la introducció de Tarradellas dintre Espanya, aniria a Barcelona, jugaria les seves cartes, i es va trobar que portava a coll-i-be la Generalitat. I va ser aquesta la dificultat de la primera entrevista, que va acabar molt malament, perquè quan ell va sortir i va dir: «Tot molt bé, constructiu» i tal... I quan vam arribar al cotxe de la policia, jo vaig dir: «¿Doncs així ha anat molt bé.» Diu: «¿Molt malament. Tot el que jo li he dit que sí, ell ha dit que no i al revés. Demà passat ens en tornem a París.»

Per què? Perquè justament ell va dir: «¿Jo ja sóc el president de la Generalitat. El que jo només vull és que vostè em doni lloc a Barcelona, em deixi a Barcelona actuar, però ja sóc president». I l'altre deia: «¿Ja ho serà més endavant i quan li toqui, però ara d'entrada, no.» I ell deia: «¿D'entrada sí, perquè, si no, llavors me'n torno. A Barcelona no hi aniré, només hi vull anar com a president de la Generalitat. No hi puc tornar si no és com a president de la Generalitat. Per això me'n torno a París.» I llavors es va trobar aquesta fórmula que deia que, a través de les diputacions, es trobaria la fórmula que unes coses tan... Una cosa molt ambigua però que hi ha el nom d'honorable Tarradellas, i va ser la pedra de base per anar desenvolupant durant tot l'estiu ¿aquell estiu, que hi va haver la reunió amb els parlamentaris, per un cantó, i el Sánchez Terán, que representava l'Estat, per anar trobant l'armadura de l'acord que es va fer verbal, diguéssim, primer, i per escrit, només, després.

Però s'ha de tenir en compte que en Tarradellas havia de convèncer els partits polítics, no solament perquè no s'hi oposessin, que això no ho farien mai, sinó perquè se sumessin a la seva presidència i que acceptessin el lloc de consellers, respectivament els caps dels partits. Però això no era tan fàcil i ho va aconseguir, i ho va aconseguir amb el mèrit dels que llavors van ser consellers, que van, doncs, entrar en un govern d'unitat en què hi havia els comunistes, els socialistes, la UCD, Esquerra, etcètera, extraordinari, demostrant que es podia fer una cosa a Catalunya que no era possible en altres llocs i que no ha estat possible en altres llocs després. Aquest és el mèrit extraordinari. Però, quan ell va venir aquí, va ser ja una entrada purament apoteòsica, perquè ell havia dit: «No hi vull anar fins que no sigui president». Perquè volia ser rebut com va ser rebut, com el president que torna, ell, el president, però no el Tarradellas.

I per això, aquí, al balcó, hi va haver tants cops de colze per sortir al balcó amb ell. I quan va dir: «Ciutadans de Catalunya!», a diferència del Macià i del Companys, que sempre havien dit «Catalans!» quan s'adreçaven a la multitud..., ell va dir: «Ciutadans de Catalunya!» Ho tenia molt pensat, ho havia decidit ja des de París, sabia que hi havia molta gent, aquí a Catalunya, que havia vingut d'altres llocs d'Espanya i que, per tant, no eren catalans o no se sentien catalans, però sí ciutadans de Catalunya i ell no val voler, d'entrada, que hi hagués comunitats diverses, catalans per un cantó i immigrats o vinguts d'altres llocs per l'altre, que tots fossin catalans d'una manera o altra ¿d'una manera o altra¿, uns i altres formant una unitat popular, democràtica i, per tant, ciutadana.

I res més. He dit que parlaria cinc minuts i em penso que ja n'han passat uns quants.

Només voldria dir que quan ell va sortir de l'entrevista, quan va arribar a la Moncloa, hi vam anar amb un cotxe de la policia, el mateix cotxe de la policia que ens esperava al peu de l'avió, hi vam anar ell i jo..., em vaig quedar a fora amb el Martín Villa i el que era governador, llavors, de Barcelona, i no vam estar allà, però a la sortida ell vaig veure que deia: «¿Abans de marxar podria veure jo unes persones?» I va dir: «¿Qui?», li va preguntar el Suárez. I va dir els noms. No li va agradar gaire, al Suárez, sobretot algun nom dels que li va dir, però ja era el comiat ¿era el comiat.

Per què aquest home va tenir el ressort de dir als periodistes que havia anat la cosa molt constructiva, diàleg molt bo, molt formal. Per què? Perquè va endevinar que l'interessava també, al Suárez, que no es pogués dir que ell havia refusat el retorn del Tarradellas, que estava en els programes dels partits catalans, tots, també de la UCD. Estava en els nostres programes. Llavors el trencament era un refús. Tot l'avantatge que prenia Suárez cridant..., no cridant-lo, perquè va quedar que no se sabia si havia vingut el Tarradellas cridat o si l'havia rebut el Suárez. I, d'això, me'n vaig encarregar jo, que un i l'altre no es constituïssin en una cosa així.

El Tarradellas va venir aquí sense ni una telefonada, ni una carta de ningú més que la meva paraula, deia: «¿No m'agafaran pas quan arribi, encara que sigui una estona?» «¿No, no, no». Es va refiar de mi. I per què es va refiar de mi? Perquè em coneixia d'abans de la guerra ¿d'abans de la guerra. I perquè havíem estat aquí junts la nit del 6 d'octubre, que ell era contrari al que es va fer i jo era secretari d'un conseller, jo li tenia voluntat, però, també, i érem amics del Tarradellas. I en Josep sabia que no el portaria a vendre ¿que no el portaria a vendre¿, sabia que el diàleg amb el Suárez seria constructiu, que no seria anar-lo a comprometre.

Jo només volia dir això. Volia dir que la Generalitat és una institució que, per molts de nosaltres ¿jo crec que, pels catalans en general¿, està per damunt de les contingències, perquè llavors, quan el 6 d'octubre hi va haver el primer cop sobre el fonament de la Generalitat, hi va haver gent que va dir: «Bé, amb el que ha passat es dissol la Generalitat». No solament a Madrid, n'hi va haver alguns aquí que també ho deien. Però hi va haver un moviment ciutadà a favor de la Generalitat, i en Cambó va pronunciar un discurs a Terrassa que, per sort, avui es pot escoltar. La seva filla, l'Elena Cambó de Guardans, ha aconseguit, tècnicament, amb noves tècniques que el disc ratllat, l'època, tot això, es pogués escoltar. I fa uns mesos el vaig escoltar i és impressionant la veu de Cambó rogallosa, però molt poc a poc va dient: «Defensar la Generalitat, defensar la Generalitat».

De manera que, com veiem, estem commemorant avui ¿ho torno a dir¿ la reinstal·lació de la Generalitat, que no s'ha mogut, la institució, des del primer moment fins avui. No és, per tant, restabliment. El restabliment serveix per als papers administratius, però només per a això.

Gràcies.

(Aplaudiments.)

El locutor

Ens dirigeix la paraula l'excel·lentíssim senyor Joan Saura, que ens parla en representació d'Iniciativa per Catalunya - Verds.

El Sr. Joan Saura i Laporta

Molt honorable senyor president de la Generalitat, molt honorable senyor president del Parlament de Catalunya, autoritats, amigues i amics, avui, vint-i-cinquè aniversari de la restauració de la Generalitat després del negre període de la dictadura, hem de recordar i vull recordar que res no ens va ser donat i tot ho vam haver de guanyar.

El retorn de la Generalitat, un dels elements rupturistes de la transició democràtica, va ser conquerit per la mobilització popular als carrers dels nostres pobles i les nostres ciutats, a la universitat, a les esglésies i a les fàbriques de Catalunya. És just, crec, recordar la tasca fonamental del moviment obrer dels treballadors nascuts aquí o vinguts d'altres indrets de l'Estat en la recuperació del nostre autogovern.L'acte de Sant Boi del 1976 i la gran manifestació de l'Onze de Setembre de 1977, fruit del gran esforç unitari de l'Assemblea de Catalunya, van permetre l'assoliment de la llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'autonomia.

No vam aconseguir tot allò que hauríem volgut, però és innegable que aquests darrers vint-i-cinc anys han estat els més fructífers de la nostra història contemporània. Catalunya ha avançat en tots els camps gràcies a l'empenta d'una societat dinàmica, a les lluites socials i a la tasca de la Generalitat i els ajuntaments. Però també cal dir avui que la societat catalana és lluny de desenvolupar plenament les seves potencialitats i d'assolir les seves aspiracions nacionals. Malgrat tots els avenços, tenim importants dèficits socials, democràtics i ecològics, la superació dels quals han d'esdevenir el repte col·lectiu de futur.

La societat catalana és complexa. Aquesta és una de les nostres riqueses. S'hi expressen interessos econòmics, socials, territorials, culturals diversos i contradictoris. I hem de ser capaços d'assumir plenament la realitat de Catalunya. No podem oblidar les situacions de marginació i d'exclusió social, les desigualtats que pateixen les dones, les dificultats per trobar una feina estable dels joves, les agressions que sofreix el territori o l'allunyament de la política, de la ciutadania.

Avui, com fa ara vint-i-cinc anys, la reivindicació de més autogovern és necessària. És necessària per preservar i fomentar una llengua, una cultura, una identitat, però també per assolir majors nivells d'igualtat i de benestar, per resoldre amb més eficàcia els problemes quotidians de les persones que viuen a Catalunya. L'Estatut d'autonomia ho diu ben clarament en el seu preàmbul. Diu l'Estatut: «El poble català proclama com a valors superiors de la seva vida col·lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat, i manifesta la seva voluntat d'avançar en una via de progrés que asseguri la qualitat de vida digna per a tots els que viuen, resideixen i treballen a Catalunya».

Crec que avui ens trobem a la fi d'una etapa, que cal obrir una nova etapa per assolir nous reptes. És innegable que Catalunya ha aconseguit un grau important d'autogovern, però també hem de constatar que el model autonòmic no ha resolt l'encaix de Catalunya a l'Estat espanyol ni tampoc a la Unió Europea.

Vivim en un món cada vegada més interrelacionat, més globalitzat, amb riscos per l'enorme concentració de poder i de riquesa i la capacitat de destrucció de la natura, però, alhora, amb grans potencialitats per les possibilitats que ofereix el desenvolupament del món avui de les tecnologies de la comunicació i la informació per a resoldre les necessitats humanes.

Creiem que Catalunya ha d'ocupar el seu propi espai, tenir el seu paper en el món globalitzat, a partir del reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat espanyol i del dret a participar directament en la construcció d'una Europa unida i federal. I, alhora, hem de ser conscients de les nostres responsabilitats socials i ecològiques assumint l'aportació que, com a país, hem de realitzar per un món socialment més just i habitable, on prevalguin els drets humans i es preservi una pau que avui està amenaçada.

Senyores i senyors, som una nació amb una identitat plural, oberta i en permanent construcció a partir d'unes arrels històriques. Som un país amb capacitat de sumar sense exclusions, no ens fan por fenòmens com la immigració; ben al contrari, la nostra societat està acostumada a integrar. Al llarg de la història les aportacions humanes i culturals ens han enriquit i ens han enfortit com a país. El desenvolupament d'un catalanisme civil, laic i popular, àmpliament compartit, patrimoni de tots, sense exclusivismes, ha de ser el camí del progrés i la integració per continuar sent un sol poble.

Res més i moltes gràcies.

(Aplaudiments.)

El locutor

Ens dirigeix la paraula l'il·lustre senyor Josep Lluís Carod-Rovira, que ens parla en representació d'Esquerra Republicana de Catalunya.

El Sr. Josep Lluís Carod-Rovira

Molt honorable senyor president de la Generalitat, molt honorable senyor president del Parlament, autoritats, senyores i senyors, fa vint-i-cinc anys per a molts catalans i catalanes aquell ancià d'alçada considerable de nom Tarradellas era algú desconegut fins poques setmanes abans. Només una minoria polititzada i amb una certa consciència històrica en coneixia la identitat personal i la significació política.

Josep Tarradellas havia estat escollit president de Catalunya el 1954. Succeïa en el càrrec Josep Irla, que s'havia fet càrrec de la presidència de la Generalitat després de l'afusellament del president Lluís Companys. Irla havia fet un gest de valentia personal a la França ocupada pels nazis en posar-se al davant d'una institució el darrer titular de la qual acabava de ser afusellat pel sol fet de ser el president de Catalunya. Calia tenir molt coratge i una gran fe en el propi país per assumir una responsabilitat que en aquells moments comportava el risc de la pròpia vida. Catorze anys després, vell, malalt i pobre ¿com confessava ell mateix en una carta¿, Irla renunciava el càrrec. El Tarradellas, doncs, que la tardor del 77 és aclamat pels carrers de Barcelona com a president de Catalunya forma part d'una tradició històrica i una legitimitat política que arrenca d'una dinàmica nacional pròpia.

La continuïtat institucional que Tarradellas representava tenia darrere seu Irla, Companys, Macià i, fins i tot, en certa manera, Puig i Cadafalch i Prat de la Riba. Per això la recuperació de la Generalitat aquell 77, amb tantes limitacions com es vulgui, va ser probablement l'únic acte simbòlic de connexió amb la legalitat democràtica republicana anterior al franquisme. Un acte d'enginyeria institucional però, alhora, la culminació d'esforços de molta gent d'origen social i geogràfic divers.

Molts abans, doncs, de la Constitució i l'Estatut, prèviament a la fixació de l'arquitectura de l'Estat de les autonomies, Catalunya tenia un president que fins unes setmanes abans residia a l'exili, d'on acabava de tornar després de trenta-vuit anys. És així que Tarradellas, pel càrrec que ocupava de vint-i-tres anys ençà, reunia la condició de referent institucional d'un poble vençut, d'un país que havia perdut una guerra, d'una societat que va veure com molts dels seus membres eren forçats a la diàspora obligats a deixar la seva terra on havien nascut i en la qual havien anat forjant les seves esperances. La victòria del franquisme ho devastà tot i va modificar el destí de vides i de famílies. N'és una bona mostra el fet que avui familiars dels quatre primers presidents de la Generalitat tinguin com a llengua pròpia l'espanyol de Mèxic, el francès de Suïssa o de França, o l'àrab de Tunis. Ells són, precisament, l'exponent més clar d'unes pàgines doloroses de la nostra història.

La tradició institucional de Catalunya, la seva consciència nacional, la voluntat d'autogovernar-se constitueixen una singularitat en el marc de l'Estat espanyol amb independència dels règims polítics. D'aquí ve la importància emblemàtica de la Generalitat restaurada ara fa un quart de segle, la qual s'inscriu en el marc d'una història institucional pròpia, nacional, característica, que té sentit per ella mateixa i que no és el resultat de cap lògica política externa ni homologable a altres casos.

Catalunya, doncs, com a comunitat política, ja hi era ben abans del franquisme i després d'aquest. No deu de cap manera la seva existència a una constitució o a un estatut. Força abans que aquests hi fossin Catalunya ja hi era, i continuarà sent-hi, si volem, després d'aquests. Catalunya no és sols una comunitat autònoma, Catalunya és tota una altra cosa, és una nació. No som comparables, doncs, a Madrid, a Cantàbria, a la Rioja, a Extremadura. Nosaltres no vam haver d'inventar-nos el nom d'un país per identificar-nos-hi, ja ens el sabíem. Ni vam haver d'anar triant quina fóra la institució més adequada per autogovernar-nos, ja en teníem una, la nostra, des de feia segles. Ni ens va caler trobar a cuita-corrents una bandera que ens fes patxoca, feia mil anys que vèiem voleiar la mateixa. Ni vam tenir la pensada de buscar un himne per entonar-lo en comú, ja disposàvem d'un des de temps ben reculats. No érem, no som un poble inexistent, artificial, sense ànima, nascut al voltant d'una taula de despatx una matinada llarga d'una nit madrilenya qualsevol.

Amb aquesta Constitució o amb una altra, amb aquest Estatut o amb un altre, en dictadura o en democràcia, nosaltres ja hi érem, nosaltres ja ho érem, un país, i per a molts encara no hem arribat on volem arribar. Vint-i-cinc anys després, aquesta és també una lectura d'aquells fets.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments.)

El locutor

Ens dirigeix la paraula l'excel·lentíssim senyor Alberto Fernández Díaz, que ens parla en representació del Partit Popular.

El Sr. Alberto Fernández Díaz

Molt honorable president de la Generalitat, molt honorable president del Parlament, excel·lentíssims senyors ministres, autoritats, senyores i senyors, avui estem fent un exercici de memòria història i alguna cosa més que commemorar el restabliment o la restauració de la Generalitat.

El proper 20 d'octubre farà vint-i-cinc anys que el president de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, entrava en aquest Palau complint el seu compromís personal i polític de no tornar a Catalunya si no era com a president. Fa ara vint-i-cinc anys el «Ja sóc aquí» del president Tarradellas va tenir un significat que anava més enllà de l'espontània salutació als ciutadans de Catalunya, com a ell li agradava dir.

La seva presència al balcó principal d'aquest Palau era el primer pas per a la recuperació de les nostres institucions, i obria el camí que ens duria a l'Estatut de Sau i a la celebració de les primeres eleccions catalanes un any després.

Avui podem constatar com Catalunya en aquest quart de segle ha avançat en llibertat, ha consolidat el seu autogovern i ha crescut en benestar en el marc d'una Espanya democràtica i plenament integrada en un gran projecte de construcció europea. Una mirada endarrere que no es fa des de la nostàlgia, sinó des del reconeixement d'una societat catalana, moderna i madura, reconeixement que s'estén a unes generacions educades ja en democràcia i llibertat, de les quals formo part, i que per raons òbvies no va participar en aquells moments decisius de la nostra història.

La llibertat de què avui gaudim és gràcies, precisament, a l'afany d'aquells dies, que és el nostre afany d'avui. Fa vint-i-cinc anys el poble de Catalunya, simbolitzat en la persona de Josep Tarradellas, va fer una aposta assenyada pel diàleg com a condició indispensable per a la recuperació del nostre autogovern, plantejada sense posicions dogmàtiques i sabent que un futur sòlid s'havia de construir des del consens i entre tots.

El president Tarradellas era una personalitat política que sabia combinar pragmatisme i fidelitat a les seves conviccions; un president que, tot i trobar-se a l'exili, mai no va perdre de vista quines eren les realitats profundes de la Catalunya del moment i que mai no es va deixar dominar pel passat a l'hora d'interpretar les necessitats d'un país que havia canviat, i molt, en les últimes dècades.

El president Tarradellas, potser millor que ningú, va interpretar quina era la voluntat profunda del poble a Catalunya, que poc abans, l'Onze de Setembre, s'havia manifestat per defensar els valors de la democràcia i del catalanisme sota el lema: «Llibertat, amnistia, Estatut d'autonomia», tres conceptes que representaven el desig majoritari de la societat catalana d'unir, en un mateix impuls, la voluntat d'autogovern amb una clara aposta pel procés de transició democràtica que tot just s'havia iniciat en el conjunt d'Espanya.

Per això, malgrat algunes incomprensions, el president Tarradellas era conscient que el moment històric i el futur exigien alçada de mires i un autèntic sentit d'Estat. I en això va coincidir amb la voluntat de l'aleshores president Adolfo Suárez. Ambdós varen comprendre que en aquella hora decisiva calia generar confiança i voluntats de concòrdia, i per això vint-i-cinc anys després podem afirmar que vàrem encertar. Ens varen fer encertats a tots, perquè tot i provenir de tradicions polítiques molt diferents, varen tenir la intel·ligència i el sentit històric de posar l'accent no en el que els podia separar, sinó en allò que els unia: la voluntat de reconstruir la democràcia i l'autogovern, superant amb això els enfrontaments del passat per garantir-nos a tots un futur en llibertat i progrés.

Vint-i-cinc anys després Catalunya viu amb normalitat democràtica, des d'una estabilitat constitucional i estatutària, les majors quotes d'autogovern i prosperitat de la nostra història contemporània.

Per això, plenament identificats amb la vocació per la convivència democràtica i l'autogovern, exemplificat en el restabliment de la Generalitat; per això, convençuts també que els catalans, tant avui com ara fa un quart de segle, apostem pel camí de la concòrdia, volem expressar en aquesta solemne commemoració el nostre convenciment que l'aposta que es va fer en aquells moments transcendentals de la nostra història continua sent ara el millor aval per a l'avenç de Catalunya.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments.)

El locutor

Ens dirigeix la paraula l'excel·lentíssim senyor Pasqual Maragall, que ens parla en representació del Partit dels Socialistes de Catalunya.

El Sr. Pasqual Maragall i Mira

Molt honorable senyor president, molt honorable senyor president del Parlament, autoritats, amics, més enllà de les vicissituds ocorregudes en aquell moment l'any 1977, hi ha un acord, a bastament compartit, sobre el sentit profund del que estava passant i sobre el restabliment i el sentit del restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya i del retorn del seu president a l'exili.

El reconeixement de la legitimitat històrica de les nostres institucions va ser un acte de justícia i de reparació moral a la Catalunya vençuda. Damunt d'ella hem pogut edificar la nostra convivència democràtica i nacional aquests darrers vint-i-cinc anys. És obligat retre tribut als qui van començar a fer-ho possible. Retre homenatge, primer, al poble de Catalunya, que sota el guiatge de l'Assemblea de Catalunya i, més endavant, de les forces polítiques i democràtiques, sindicals i organitzacions ciutadanes, va anar fent imparable la mobilització cívica, política i electoral per a la recuperació del nostre autogovern, amb fites cabdals com l'Onze de Setembre del 76, a Sant Boi, com les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977 i com l'Onze de Setembre de 1977, a Barcelona, a l'inici d'una colla de celebracions que van durar fins a l'any 1981-82, amb capçaleres unitàries de tots els partits catalans democràtics l'Onze de Setembre. Vull recordar-ho aquí i avui.

Retre homenatge també a les forces polítiques catalanes d'aquella democràcia emergent, que varen fer de la reivindicació de l'Estatut del 32 i del retorn del president Tarradellas el signe distintiu de la transició catalana.

Retre homenatge també al president del govern espanyol, Adolfo Suárez, que va tenir la intuïció històrica i la intel·ligència política de fer un gest de reconciliació, decisiu en el tarannà pacífic i democràtic de la vida política i social del nostre país.

I, finalment, és clar ¿però no en darrer lloc¿, retre homenatge al president Josep Tarradellas.

Aquí es diu: «Del 39 al 77 la Generalitat fou mantinguda a l'exili pels presidents Companys, Irla i Tarradellas», però no es diu ¿i avui ho celebrem¿ que va entrar clamorosament en aquest Palau materialitzant, jo diria, fent realitat els desitjos de molts anys, de moltes generacions de catalans.

Sense el seu sentit de la història, en mantenir viva la institució de la Generalitat en els moments més foscos de la dictadura i sense la dignitat personal i institucional amb què va conduir el seu combat polític, la història hauria estat una altra, hauria estat diferent. Molt probablement també hauríem aconseguit l'autogovern, però la reparació moral i la capacitat de reconciliació que van significar el restabliment de la Generalitat republicana i el retorn del president de l'exili, com ha explicat molt bé Carles Sentís, atorguen un valor diferencial al nostre procés de transició.

L'Espanya d'aleshores, enb condicions ben difícils, va saber fer el gest, empès des d'aquí, de reconèixer Catalunya i les seves aspiracions. Sense la unitat catalana entorn del president Tarradellas i el paper moderador del rei, res en aquell moment no s'hauria aconseguit ¿exigents lliçons d'ahir que potser vam oblidar massa aviat.

Amb la perspectiva dels vint-i-cinc anys de la fita simbòlica del restabliment de la Generalitat, podem dir que el projecte polític de la transició s'ha acomplert en les seves línies mestres: llibertats, democràcia, autogovern i integració a Europa.

En aquests anys, els catalans hem pogut afirmar, defensar i promoure la nostra identitat amb un tarannà majoritàriament integrador; ho hem pogut ser i hem pogut reparar les ferides de la història, tot i que algunes cicatrius encara són ben tendres. És de justícia reconèixer la tenacitat i el coratge amb què el president Jordi Pujol ha esmerçat aquest esforç. És just també atribuir una part del mèrit a tota una generació de catalans: la de Joan Reventós, a qui, de fet, moralment represento jo avui aquí; Josep Pallach, Heribert Barrera, Antoni Gutiérrez Díaz, Gregorio López Raimundo, Anton Cañellas i Carles Sentís ¿generació, aquesta, a la qual mai els catalans i les catalanes no estarem prou agraïts. I els obrers, també, que, amb accent andalús o castellà, es manifestaven davant el lloc buit del monument a Rafael de Casanova, que no hi era, en temps altrament emotius i en circumstàncies altrament desfavorables.

Hem consolidat i desplegat el nostre autogovern, l'Estatut, les institucions i les polítiques. A més de ser hem pogut fer. Com s'ha repetit en els darrers anys, mai no havíem tingut tant durant tant de temps. Però ni tenim tot el que esperàvem ni, moltes vegades, de la manera que ho volem, i amb el temps algunes coses s'han anat torçant.

Estem raonablement, lògicament, satisfets d'haver viscut vint-i-cinc anys seguits en democràcia i autonomia, senyor president, per primer cop a la història moderna del nostre país. No estem del tot satisfets de l'estat actual de les relacions entre Catalunya i Espanya, entre Catalunya i els altres pobles d'Espanya, i sabem que la culpa no és tota dels altres, i que en els darrers temps les relacions amarguegen més del compte. Aquell esperit que va fer possible el restabliment de la Generalitat i la Constitució del 78 corre el risc, de vegades, de desaparèixer.

El ple reconeixement i l'organització satisfactòria de la pluralitat d'Espanya, de les Espanyes, encara està parcialment pendent, parcialment però greument pendent el dia d'avui. S'escau que la generació constituent, la generació de la Constitució, faci la seva darrera contribució a la interpretació de les lleis fonamentals que ells van escriure. La seva autoritat moral pot ajudar-nos a sortir d'un impasse en què, sens dubte, podem entrar i podem romandre-hi més temps del que convé a Catalunya i a Espanya.

No hem acabat tota la feina per fer. L'Estatut encara té aspectes institucionals per desenvolupar, i no els desgranaré aquí. El debat sobre l'abast i la responsabilitat sobre el que no hem fet prou bé té un altre moment i un altre escenari, però entenc que és inexcusable expressar la idea que el nostre autogovern té limitacions i mancances de les quals també som responsables.

Estem raonablement satisfets d'on hem arribat, però en aquests vint-i-cinc anys ha canviat molt tot al nostre entorn, a Espanya, a Europa i al món. Davant nostre tenim unes realitats a què hem d'adaptar-nos i que fan insuficients els instruments institucionals que tenim i que replantegen la forma d'expressar la nostra identitat col·lectiva. Són noves realitats que exigeixen renovar el nostre projecte nacional i basar-lo en la igualtat i la solidaritat. A alguns els costa d'entendre que tot és transformable ¿també les institucions i les regles constitucionals quan hi ha condicions de llibertat. Tot és transformable en condicions de llibertat, perquè la llibertat amb què són assumides és la que els dóna solidesa; res no es tanca, per tant, tot és obert a les decisions que es prenen sense coacció i sense amenaces. Per desgràcia, fora de Catalunya ¿ho estem veient aquests dies, vull dir-ho abans d'acabar¿, no és sempre aquesta la música que sona, més aviat la contrària.

Amb més urgència, per tant, a Catalunya, més enllà de les conjuntures electorals ¿abans si pot ser i, si no, després de les eleccions¿, hem de recuperar la cultura política que va fer possible la restauració de la Generalitat, amb acords d'àmplia base. Són els que ara necessitem per iniciar una nova etapa.

Catalunya, quan és inspirada per l'esperit que va fundar la Solidaritat Catalana o l'Assemblea de Catalunya ¿que poques vegades les posem juntes i d'alguna manera hi haurien de ser en la història i en el record¿, és capaç d'avançar i d'innovar, no solament en benefici d'ella mateixa, sinó en benefici també dels altres pobles. Aquesta és la lliçó, crec, de la commemoració d'avui i aquest és el repte de demà.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments.)

El locutor

Ens dirigeix la paraula el molt honorable senyor Joan Rigol, president del Parlament de Catalunya.

El president del Parlament

Molt honorable president, digníssimes autoritats, il·lustres senyores i senyors diputats, senyores i senyors, en la commemoració d'aquest vint-i-cinquè aniversari del Decret del restabliment de la Generalitat voldria ressaltar dos grans aspectes, em sembla, d'aquest Decret.

El primer és la condició de restabliment, que després en Carles Sentís ha matisat, però el sentit és el mateix. El restabliment no volia dir altra cosa que no iniciàvem un nou ordre institucional, sinó que se'ns retornava oficialment el que se'ns havia arrabassat l'any 39: la nostra institució d'autogovern secular, la de la Generalitat, mantinguda en condicions molt precàries però amb tota la dignitat pels presidents Companys, Irla i Tarradellas. Aquesta seria per mi la primera condició: el restabliment d'una cosa que se'ns havia arrabassat.

La segona condició d'aquest Decret és el de la singularitat política de Catalunya. Si vostès el repassen, veuran que hi ha dos aspectes fonamentals en aquest Decret que són la base i el que el justifica: primer, que tot el poble de Catalunya, representat pels diversos partits polítics que varen anar a les eleccions del juny, tots, admetien, defensaven i volien el retorn de la Generalitat; i segon, cal també remarcar el fet que es tracta del reconeixement, per l'Estat, de la singularitat política de Catalunya amb relació a Espanya. Es reconeix aquesta singularitat, dins el Decret, per la voluntat democràtica del poble català, expressada per la gran majoria de forces polítiques que havien concorregut a les eleccions del 15 de juny d'aquell any. Tot i que el Decret explicita, que no prejutja ni condiciona, la futura Constitució, i que no vol significar un privilegi econòmic i social, afirma que el caràcter polític de les seves disposicions només es pot emprar en situacions similars d'altres regions d'Espanya. De fet, només el Decret destinat a la Generalitat de Catalunya parla de «restabliment». Els altres dos decrets, referents a les altres nacionalitats històriques, parlen de «l'aspiració que tenen a posseir institucions pròpies». Aquesta és la singularitat d'aquest Decret.

Però la pregunta, si em permeten, és la següent: aquest Decret va estar subsumit per la Constitució, va mantenir la Constitució aquest caràcter preconstitucional i històric de la Generalitat de Catalunya i va mantenir la Constitució aquest element de singularitat del poble català en el conjunt d'Espanya?

Si vostès ho van repassant, s'adonaran que hi han petjades d'aquesta política en la mateixa Constitució. Aquella diferència entre nacionalitats i regions no volia dir altra cosa que defensar unes singularitats primigènies en el conjunt d'Espanya, però després vostès han vist que, d'aquesta diferència, no se n'ha fet gens de cas, ha quedat com una cosa absolutament irrellevant en el desplegament posterior. De fet, aquesta diferència intentava evitar el que, ras i curt, i per entendre'ns, en diem el café para todos, i el café para todos és el que al final s'ha establert des del punt de vista del desenvolupament constitucional i estatutari.

Vostès saben que en el preàmbul de la Constitució és el lloc on es parla dels pobles diversos d'Espanya amb les seves tradicions, amb les seves llengües, amb les seves cultures, però és que el preàmbul no genera una dinàmica jurídica; queda simplement en l'àmbit declaratiu.

Hi ha la disposició addicional primera. Aquella empara i respecta els drets dels territoris forals, que, amb una sentència del Tribunal Constitucional, amplia a totes aquelles institucions públiques o privades que varen mantenir-se vives malgrat el Decret de Nova Planta, i el Dret civil català hi cau de ple. Però per desenvolupar això es necessita una voluntat política que, ara com ara, encara no hi és.

De fet, el que pesa com una llosa en la singularitat política de Catalunya és que avui siguem una sobre disset comunitats autònomes; aquest és un dels passius que em sembla que tenim. Però deixin-me dir coses, al meu entendre, positives i molt positives.

A la Constitució es reflecteixen aspectes fonamentals del que, per nosaltres, és bàsic: la llengua, la cultura, el dret civil, la possibilitat d'estructuració territorial pròpia nostra...Tot això són valors positius que tenim a una banda i, per l'altra, el fet que també han repetit aquí, que durant tants anys no havíem tingut la possibilitat, ancorats com estem en la Constitució i l'Estatut, de poder desenvolupar el sentit democràtic de tot el nostre poble.

De fet, els catalans sempre hem entès el bloc constitucional com un pacte. De la manera que vàrem accedir a l'Estatut d'autonomia per la via del 151, si vostès es llegeixen l'article 151, ja veuran que la formulació de l'Estatut s'havia de fer de comú acord entre la comissió constitucional del Congrés dels Diputats i l'Assemblea de parlamentaris. Per tant, implica un pacte.

Però també, com vostès saben, un pacte, per dir-ho en termes ja típics alemanys, és una Bundestreue, i una Bundestreue vol dir la fidelitat i la lleialtat amb tot el desplegament del pacte, i vol dir una cosa tan important com aquesta o més. Vol dir que l'esperit fundacional del pacte continua viu al llarg de tot el desplegament.

Nosaltres no podem acceptar mai que aquest bloc, des del punt de vista català, acabi sent com un text fossilitzat, on coses que no es podien preveure en aquell moment no s'integrin en el conjunt de l'esperit d'aquest pacte. La fossilització d'aquest text ens portaria sempre a una relació estrictament de competències, a una relació estrictament administrativa, i en aquesta confrontació perdríem el sentit més profund, que és la nostra realitat política.

En Prat de la Riba deia que un dels elements més fonamentals del nostre tarannà, de la nostra identitat, era el Dret, i el Dret des de Catalunya, deia ell, és un dret pactat, és un dret paccionat. I els catalans, quan donem la mà, la donem no per pidolar, la donem per encaixar un pacte entre iguals. I quan nosaltres demanem més poder i demanem més força política per a Catalunya, no se'ns pot considerar uns pidolaires; estem reclamant un esperit del pacte constituent que estava en el seu moment inicial.

Lògicament, hi poden haver moltes interpretacions de la Constitució. La nostra no és una Constitució federal que es basi en l'acoblament de diversos territoris, és una altra, però sí que, amb voluntat política, cal pensar que aquest desplegament és possible.

Però deixin-me dir una conclusió de tot això: el sentit històric del nostre autogovern, de la nostra institució de la Generalitat. La singularitat política de Catalunya hem de dir que es basa i es fonamenta només en la voluntat dels que som aquí, del poble català, de les forces polítiques que expressen la voluntat del poble català. Aquesta és la nostra consistència, i, de fet, la tenim. El conjunt de forces polítiques de Catalunya, el ventall polític, és diferent del de la resta de l'Estat. Tenim un estil, una cultura política pròpia, que ens ve de lluny ¿tots som fills, remots, si volen, d'en Pi i Margall, però, molt més propers, de l'Almirall, del Prat de la Riba, d'en Cambó, d'en Bofill i Mates, d'en Campalans, de l'Andreu Nin. Som fills de tota aquesta tradició política, que sempre planeja en el catalanisme com una font de regeneracionisme, de regeneracionisme cívic i de regeneracionisme polític. I tots tenim la sort que sabem que el límit de la confrontació política és que no hi hagi mai en el nostre poble una fractura social.

Em sembla que tot això són fets prou positius que tenim, que ens dissenyen un estil, que ens marquen unes pautes polítiques que fa que siguem hereus d'aquesta responsabilitat d'una institució històrica, del nostre autogovern i d'una singularitat pròpia.

Però això ens exigeix una fita a tots nosaltres, al meu entendre. Ens exigeix que la política catalana sigui la principal referència dels problemes, de les esperances de totes les persones de Catalunya, dels catalans com a individus i com a poble. L'exigència que tenim tots nosaltres per fer viva la institució és aquesta: fer que la política catalana sigui el punt de referència de l'interès de la gent no perquè vulguem enclaustrar la gent d'una manera endogàmica només amb el nostre fet i amb el nostre debat, sinó perquè entenem el catalanisme com la projecció de tots els problemes que ens vénen del món per poder ser una manera de viure en el món feta des del pluralisme, però també des de la cohesió de tots plegats.

Em sembla que aquest és el repte que tenim si la singularitat i el restabliment recau sobre nosaltres. I en el fons es tracta que entre tots puguem dir que, des de Catalunya i des de la política, demanem un civisme actiu, més que no una passivitat de la gent; demanem un país més culte i amb menys banalitat; demanem un país més solidari i menys individualista, més capaç de promoure responsabilitats socials i econòmiques que no pas de quedar autosatisfets en el consumisme. Defensar la Generalitat, defensar la singularitat catalana és centrar-nos, al meu entendre, en tota aquesta colla de problemes.

I resulta que, precisament per això, perquè encara no estem posats en els llibres i en els textos de la nostra pròpia identitat, totes les generacions de polítics catalans, totes, tenen un element constituent; perquè totes tenen la necessitat que tot aquell bagatge que hem rebut el sapiguem projectar en la història tan canviant com la que estem vivint nosaltres en aquest moment. I si una generació ha de tenir aquesta actitud constituent, perquè el catalanisme, sobretot, s'ha plantejat com un repte de futur, si tots tenim això, les nostres relacions polítiques també han de tenir aquest caràcter de relació constituent entre tots nosaltres.

I això implica una crida a la qualitat política, segurament deguda a una fragilitat institucional; la nostra pot ser una fragilitat institucional, però només la podem compensar amb una gran qualitat política entre tots nosaltres. I haurem de constatar que, ancorats en la Constitució ¿amb tot el de positiu que ens ha donat¿, amb l'Estatut ¿amb tot el positiu que ens ha donat¿, nosaltres som encara responsables d'aquell potencial que Catalunya necessita i exigeix per al seu ple desplegament.

Així ens ho van donar els homes de l'exili i les persones que varen retornar la institució, com el president Tarradellas. Jo voldria acabar fent un homenatge a tota aquesta gent llegint, si m'ho permeten els expresidents del Parlament, una carta breu que l'últim president a l'exili del Parlament de Catalunya adreça al nou president que encara no havia estat elegit, per veure com i de quina manera hem d'enllaçar amb aquesta gent, amb tota la seva força, amb tota la seva fidelitat a Catalunya i, a la vegada, amb la capacitat creativa i innovadora de les circumstàncies actuals.

Diu així: «Honorable senyor, en constituir-se el nou Parlament de Catalunya, creiem que els que hem mantingut el primer Parlament, amb penes i treballs i a costa de grans sacrificis, ja podem renunciar el nostre càrrec amb tota la dignitat que el sostinguérem des de 1932. Així, propiciem que, amb el nou Estatut, hi hagi un sol Parlament, amb un nou president i una nova mesa, i també un nou president de la Generalitat, que nosaltres acceptem i acatem amb l'esperança que puguin emprendre la labor de presentar al món una Catalunya Estat, amb la pròpia llengua, la catalana.»

«Escric quan encara no sabem ni el nom dels nous diputats ni el de les persones que tindran els càrrecs d'una i altra presidències. Per això, és més escaient encara que ens afanyem a dir que acatem les noves institucions. Per mi, i crec que per tots els diputats que ens hem mantingut fidels al mandat que el poble ens donà, els nous presidents són, des de la seva presa de possessió, els nostres presidents. Per això, declaro que renunciem als nostres així que quedi constituït el nou Parlament. Deixo la presidència del primer Parlament de Catalunya del 1932 i passo a ser un altre simple ciutadà més que acata les noves institucions.»

Crec que ells ens dirien més o menys així: «El reconeixement de la nostra institució, com a expressió secular del nostre autogovern i de la singularitat política de Catalunya com a nació de tots els catalans, avui només es pot fonamentar i assentar en nosaltres mateixos, en la voluntat del nostre poble, representada pels partits polítics catalans d'avui». I ben segur que ens recordarien: «No us circumscriviu a competir per administrar el present perquè Catalunya no té encara les perspectives institucionals de futur que es mereix»

Moltes gràcies.

(Aplaudiments.)

El locutor

Ens parla el molt honorable senyor Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya.

El president de la Generalitat de Catalunya

Molt honorable senyor president, autoritats, senyores, senyors, crec que ens podrem congratular tots d'avui poder-nos aplegar aquí per fer aquesta commemoració.

Tots ens podem congratular també que tothom que ha pogut venir ha vingut i estic segur que ha vingut, doncs, amb un ànim, per una banda, joiós, i per altra banda, també, amb aquest punt de nostàlgia potser que produeixen les coses que van passar fa vint-i-cinc anys, però, al mateix temps, també, convençuts que han estat uns vint-i-cinc anys bons.

Lamento, lamentem només que, tot i que el vàrem convidar, no hi hagi pogut assistir el president Suárez. La seva presència ens hauria honorat i ens hauria alegrat, però no ha pogut venir.

El que avui estem commemorant avui, de fet, és resumit en aquestes dues inscripcions que hi ha aquí, a dreta i esquerra de la taula. L'una diu ¿abans se n'ha llegit un tros¿: «El 17 d'abril de 1931 aquest Palau, seu de la Generalitat des del segle XV» ¿la Generalitat és del segle XIV però el Palau és del XV¿ «aquest Palau, seu de la Generalitat des del segle XV, fins al dia 11 de setembre de 1714, va recuperar aleshores la seva condició sota la presidència de Francesc Macià. La va conservar fins el 25 de gener de 1939. De 1939 a 1977 la Generalitat fou mantinguda a l'exili pels presidents Companys, Irla i Tarradellas».

I aquí la continuació... Aquestes són dues inscripcions que es van posar precisament també amb l'acord i la participació del mateix president, del president Tarradellas vull dir, diu: «Des del 7 d'agost de 1954 fins al 8 de maig de 1980, la Generalitat fou presidida pel molt honorable senyor Josep Tarradellas. Amb el seu retorn de l'exili el 23 d'octubre de 1977, aquest Palau va recuperar la seva condició de seu de la Generalitat de Catalunya».

Amb això ja veiem, doncs, fins a quin punt la Generalitat va jugar durant segles un paper absolutament fonamental en el regiment de Catalunya i no solament en el regiment, el govern de Catalunya, sinó també en el que en podríem dir l'aglutinació,A:??8?A?? la consolidació, la corporització ¿per dir-ho així¿ del que era un poder polític, del que era una identitat de país.

Venia de lluny això, no? Precisament Tarradellas, una de les coses que va sorprendre la gent, va dir: «Jo sóc el 115 president de la Generalitat de Catalunya». Volia dir amb això nosaltres ¿i s'ha dit abans també per part d'altres persones¿ no som d'abans-d'ahir, nosaltres no som el resultat ¿com ha dit algú¿ doncs, diguem-ne, d'una decisió que es pren, administrativa o política o per tàctica o per electoralisme o pel que sigui una matinada, doncs, quan tothom està mig adormit, no som això. «Jo, Josep Tarradellas, sóc el 115 president de la Generalitat de Catalunya». Espero que ningú de fora de Catalunya s'ofendrà ni ho utilitzarà com a arma electoral si dic que ningú més, fora de Catalunya, de la resta de l'Estat pot dir això. Només el president de la Generalitat va poder dir: «Jo sóc el 115 president de Catalunya». I això és un fet important, i aquesta continuïtat, que era una de les obsessions del president Tarradellas, ha estat sempre una de les obsessions ¿diguem-ne¿ de la política catalana. Nosaltres mateixos, quan volem honorar els presidents de la crisi, de la transició, dels moments més difícils de la Generalitat, el president Macià, el president Companys, el president Irla, el president Tarradellas ¿i aquí vàrem considerar i considero jo que s'acaba aquest període que en podríem dir els moments, diguem-ne, de restabliment i de crisi entorn de la Generalitat¿, però vàrem voler-hi ficar un altre president, que és el Berenguer de Cruïlles, primer president de la Generalitat el segle XIV.

No som d'abans-d'ahir ¿no som d'abans-d'ahir. Ni som el resultat d'un decret, ni som el resultat d'unes eleccions. Nosaltres som una altra cosa.

Som aquesta Generalitat nascuda aleshores, que ja va néixer aleshores pel pacte i per representativitat. I aquesta continuïtat històrica, l'hem volgut mantenir. Vull fer notar una cosa: dues vegades ha estat suprimida la Generalitat de Catalunya ¿duA:??8?A??es vegades. Sempre per la força de les armes. I això també s'ha de tenir en compte. 1714, por derecho de conquista, que són paraules que fa massa poc que s'han repetit per cert, no precisament parlant de la Generalitat, però que és un ressò que no és bonic. No solament no és bonic sinó que és greu, que ningú s'hi hagi enfrontat amb la repetició de paraules així. Por el derecho de conquista, el 1714, més exactament el 1716 pel que fa referència al Decret de Nova Planta, però, de fet, el 1714. I si repasséssim ara el que va ser el Decret just en el moment que les tropes franquistes varen entrar a Lleida l'abril del 38, i que va significar la supressió de la Generalitat, doncs hi ha també aquest mateix esperit, sempre per la violència, finalment la Generalitat va ser suprimida.

El mèrit del president Tarradellas, a part d'altres, és que era un home que valorava una cosa que a Catalunya no sempre hem valorat prou, que és el sentit i la importància de les institucions. No sempre hi ha hagut idees prou clares en aquest sentit. Potser perquè, per una falta d'hàbit durant els últims segles, no calibrem prou que és molt important la llengua i és molt important la cultura i és molt important l'estructura social i és molt important tot, i és molt important la política, però allò que es diu les institucions i les constitucions, en el cas concret de Catalunya a començaments del segle XVIII ¿la Generalitat i les constitucions de Catalunya¿, i després, ja en ple segle XX, la Generalitat de Catalunya i l'Estatut del 32 que venia a ser un esbós de constitució, això era important.

I el president Tarradellas, no pas l'únic, evidentment, no pas l'únic ¿la reclamació de l'Estatut del 32 era un clam general a Catalunya l'any 77¿, però el president Tarradellas en tot moment va considerar que mantenia, encara que fos fràgilment, aguantada per una mena de fil molt i molt prim, perquè és així que era, que era important mantenir la continuïtat de la institució ¿de la institució. I vull recordar que la Generalitat és la instituciA:??8?A??ó de Catalunya. Ho he de recordar a tothom, a dintre i fora de Catalunya. La institució de Catalunya, la principal, màxima institució de Catalunya és la Generalitat. I només si ve el rei o si ve el president del Govern hi ha una prelació d'altra gent. El Tribunal Constitucional també, però si no, la Generalitat en tots els sentits i a tots els efectes és la institució de Catalunya. N'hi ha moltes més. N'hi ha moltes més afortunadament, malament aniria que només hi hagués una institució perquè aleshores el que és l'equilibri, la solidesa, la base àmplia d'un país quedaria molt afectada. Però la institució màxima és la Generalitat.

Això va quedar clar amb tot el que va passar ara fa vint-i-cinc anys. I amb aquell procés de restabliment o restauració o reinstauració o de reinstal·lació. El que hi va haver és que es van obrir unes potencialitats molt importants. Hi havia un reconeixement en aquell Decret del 29 de setembre del 77, hi havia un reconeixement, primer, de la personalitat històrica de Catalunya, segon, de la personalitat política de Catalunya i, tercer, el reconeixement del fet diferencial de Catalunya. Sí que podem dir que... Avui podem dir que no totes aquelles potencialitats s'han realitzat. Jo avui no hi entraré, en això. Comprenc molt bé que hi entri tothom que vulgui, però avui no hi entraré. De tota manera, vostès ja han vist que ha planat sobre tota aquesta reunió que estem fent avui, tot i que avui no és un dia per entrar-hi, una preocupació per si aquelles potencialitats s'han realitzat, s'han dut a terme, s'han completat d'una manera adequada o no. No hi entrarem, però inexorablement aquest és un debat que tenim sobre la taula.

Voldria també dir una altra cosa. Quan ara fa vint-i-cinc anys va arribar el president Tarradellas ¿no avui sinó el 23 d'octubre¿, des d'aquest balcó va fer un discurs molt curt, molt curt, i m'atreveixo a dir que molt bo, perquè va dir el que havia de dir, senzillament, no? I amb poques paraules.

I ara vull dir dues de les coses que va dir: «Sóc aquí per A:??8?A??treballar amb vosaltres per», per objectiu, «una Catalunya pròspera, democràtica i plena de llibertat. Ja sóc aquí.» Primer punt. Segon punt: «Nosaltres hem de ser» ¿diu ell, deia, va dir¿ «l'avançada del benestar, la prosperitat i la democràcia de tots els pobles d'Espanya». Penso que d'aquests dos objectius que ens va proposar el president Tarradellas començarem per un. Es pot dir que hi ha hagut, per part de Catalunya, una contribució lleial i solidària amb Espanya molt important, tan important que si no s'hagués dut a terme, probablement, en tot cas molt possiblement, la transició hauria fracassat. Tan important com això. Aquesta contribució molt lleial i solidària es va fer. En nom de moltes coses, drets històrics i tot el que vulguin, però en nom també d'aquesta contribució molt lleial i solidària, Catalunya ha reclamat sempre, primer, possibilitat de descabdellament ple, d'eclosió, de maduració, de plena expansió del que són les seves potencialitats ¿que dèiem¿ i allò que són els seus objectius com a país. Segon, reconeixement d'aquesta realitat diferenciada, també de moltes coses, també d'allò que dèiem del 115è president. Tercer, reconeixement de la seva identitat política i òbviament, sobre aquesta base, poder dur a terme un important, molt important ¿i s'hi ha dut, molt important, val a dir-ho, però l'hi hem de fer més encara¿ progrés econòmic i social.

És bo de preguntar-nos ara, recollint novament aquells dos, diguem-ne, objectius que ens va proposar el president Tarradellas de com ha anat també en aquest sentit tot això.

I aleshores, per acabar, voldria dir-los el següent, no? Ja els he dit que no volia insistir massa en els temes que avui podrien ser objecte de discussió de com han anat les coses. S'ha dit, i és veritat ¿i jo mateix, em sembla que és una frase que deu ser de molta gent però, en tot cas, també és meva¿, que mai des de 1714 no havíem tingut tant durant tant de temps. Això també és veritat ¿això també és veritat. Això no treu tot el més que jo mateix he insinuat i que algunsA:??8?A?? han dit d'una manera més clara. Ara, bé, voldria insistir, avui que és dia de festa ¿avui és dia de festa¿, en una altra cosa que si el president Tarradellas fos aquí ens recordaria, i que ve del fet que el president Tarradellas era un home exigent, exigent amb els altres però, sobretot, amb els seus. Nosaltres tenim les eines que tenim, que no són les que voldríem tenir i que seguirem reivindicant, però el president Tarradellas ens diria que, mentrestant, nosaltres hem d'utilitzar a fons i bé aquestes eines i amb un gran esperit d'exigència personal i col·lectiva, amb un gran esperit, diguem-ne, de comprendre que finalment el destí dels pobles, el seu progrés, depèn de moltes coses, de moltes coses externes, depèn dels altres, però, sobretot, depèn d'ells mateixos. És això el que segurament, amb tota seguretat, els diria.

Senyores i senyores, molt honorable president, estic segur que som tots conscients del que és l'esperit d'aquest dia d'avui, basat en aquest esperit d'exigència que dèiem, en l'esperit de continuïtat i en allò que volia el president Tarradellas: una Catalunya pròspera, democràtica, però hi afegia sempre ell, que era un home que venia de La falç i que venia de la revista L'intransigent, etcètera ¿perquè això també val la pena dir-ho quan es parla d'en Tarradellas¿, que venia del que era el nacionalisme català, del nacionalisme català, no ¿si és que algú li vol donar un to de disminució¿ del catalanisme, del que sigui; del nacionalisme català, de La falç i de L'intransigent... Ell, evidentment, el que volia era una llibertat per a Catalunya que li permetés el seu desenvolupament ple, total, absolut, joiós, per dir-ho així. És això el que volia

Moltes gràcies.

(Aplaudiments.)

El locutor

Finalitzats els parlaments oficials, gaudirem d'un concert de carilló, al Pati dels Tarongers, a càrrec de la senyor Anna Maria Reverter, que ens interpretarà Sant Martí del Canigó, la Santa Espina i El cant de la senyera..

Senyores i senyors, moltes gràcies per la seva atenció

Fotos: Parlament de Catalunya