Notícies

Homenatge institucional del Parlament al Doctor Robert

Dilluns, 14 d'octubre de 2002. Palau del Parlament

El president del Parlament, Joan Rigol, va presidir, el dia 14 d'octubre, l'acte institucional d'homenatge a la figura del doctor Bartomeu Robert, que es va fer a la Sala de Grups del Parlament coincidint amb el centenari de la seva mort.

En l'acte d'homenatge al Doctor Robert van intervenir, a més de Joan Rigol, el portaveu del Grup d'ICV, Joan Boada; el diputat i senador d'ERC, Carles Bonet; la portaveu del Grup Popular, Dolors Nadal; el portaveu del Grup SOC-CpC, Joaquim Nadal; el portaveu del Grup de CiU, Ramon Camp, i el rector de la Universitat Autònoma de Barcelona i president de la Fundació Doctor Robert, Lluís Ferrer.

L'homenatge unitari del Parlament a la personalitat cívica i política del Doctor Robert va comptar amb la presència de més de 150 persones de tots els àmbits de la societat catalana. Van seguir l'acte, entre d'altres, el vicepresident primer del Parlament, Higini Clotas; els secretaris de la Mesa Ernest Benach i Esteve Orriols, i el Síndic de Greuges, Anton Cañellas.

Transcripció íntegra de l'acte:

El president

Il·lustres senyors membres de la Mesa, il·lustres senyors diputats, excel·lentíssim i magnífic senyor rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, senyores i senyors, siguin benvinguts aquí, al Parlament de Catalunya, en aquest acte de commemoració del doctor Bartomeu Robert. És un acte que fem aquí, al Parlament, amb la màxima dignitat institucional, que és la de donar veu a tots i a cada un dels grups que formen aquesta cambra.

Per tant, amb el seu permís, anem a començar ja aquest acte d'homenatge.

I té, en primer lloc, la paraula l'il·lustre senyor Joan Boada, portaveu del Grup Parlamentari d'Iniciativa per Catalunya Verds.

El Sr. Boada i Masoliver

Gràcies, senyor president. Senyor rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, membres de la Fundació Doctor Robert, senyores i senyors, el Grup Parlamentari d'Iniciativa per Catalunya Verds s'adhereix en aquest homenatge a la figura del doctor Bartomeu Robert, en el centenari de la seva mort.

El doctor Robert és un exponent d'algunes de les millors aportacions catalanes a la modernització, tant del Principat com del conjunt d'Espanya.

En primer lloc, la modernització científica, que el doctor Robert va exercir com a metge, com a investigador, com a docent i com a impulsor destacat, tant del nou Hospital de Sant Pau com de la Facultat de Medicina.

En segon lloc, la modernització política i, més en concret, la regeneració dins d'aquella crisi del 98, la crisi d'una Espanya que s'acomiadava de l'aventura colonial i que vivia al mateix temps entre la restauració decimonònica i un nou segle ple de reptes, d'èxits i de fracassos.

Bartomeu Robert va ser un gran metge, un metge que, sobretot en els últims quatre anys de la seva vida, va participar molt activament en política. No sé si cal que destaqui les múltiples aportacions de metges catalans a la nostra vida política. La composició del Govern de la Generalitat, des de Tarradellas fins avui mateix, i la de molts dels nostres consistoris, en són una prova.

Anteriorment, les contribucions de molts professionals de la medecina i dels estudiants de les facultats de medicina a la lluita antifranquista van ser molt destacades. Potser l'humanisme inherent a la professió de metge explica, en bona part, aquesta connexió entre els àmbits de la medecina i de la política.

El doctor Robert va assolir un gran protagonisme polític el 1898, com a promotor d'un document regionalista que sol·licitava a la reina regent Maria Cristina d'Habsburg la descentralització administrativa.

A partir d'aquí, enmig de l'acceleració de la vida política espanyola d'entre segles, el prestigi del doctor Robert el va dur a ser nomenat alcalde de Barcelona, el març de 1899. Sols va romandre set mesos en el càrrec, però li va donar temps de prendre mesures dràstiques contra la corrupció caciquista del govern local, sanejant el cens i eliminant la figura dels alcaldes de barri.

La tardor d'aquell any, de 1899, l'augment dels impostos decretat des del govern per finançar la guerra de Cuba va generar el moviment del Tancament de Caixes, una rebel·lió dels industrials i els comerciants que no estaven disposats a llençar els seus diners al pou colonial. El doctor Robert s'hi va solidaritzar, presentant la dimissió del seu càrrec.

Any i mig després, el molt popular doctor Robert va contribuir a la formació de la Lliga Regionalista -amb, entre d'altres, Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba i Jaume Carner-, i va obtenir acta de diputat a les Corts de Madrid, amb els seus companys de candidatura per Barcelona: la dels quatre presidents, amb Lluís Domènech i Montaner, Albert Rusiñol i Sebastià Torres.

Com ha escrit l'Isidre Molas, aquesta votació va canviar radicalment el sistema de partits català, passant del torn liberals - conservadors al nou torn regionalistes - republicans.

Els pocs mesos que el doctor Robert va ser diputat a Madrid -fins a la seva mort, per una angina de pit, l'abril de 1902-, li van servir per fer sentir la veu del nou catalanisme polític a les Corts, enfrontant-se sovint a la intransigència i al maniqueisme de molts dels seus companys d'hemicicle.

És evident que Iniciativa per Catalunya Verds no reclama la tradició del regionalisme conservador d'aquells temps. Igualment, no ens podem identificar amb el contingut de la seva polèmica xerrada del 14 de març de 1899 sobre la raça catalana, ja que no creiem que la demanda d'autogovern necessiti de justificacions etnicistes, per altra banda científicament ben poc versemblants i èticament discutibles.

Òbviament, a nosaltres ens interessa més recordar els inicis del moviment obrer i l'establiment de nuclis i moviments, tant anarcosindicalistes com socialistes, i més tard comunistes. No sempre va ser fàcil el lligam entre catalanisme i moviment obrer. Posteriorment, la fundació del Partit Socialista Unificat va ser un experiment força positiu de síntesi entre l'un i l'altre. Avui pocs dubten de la coherència del catalanisme de progrés que molts dels diputats d'aquesta cambra -i diputades- defensem.

Això no invalida la sinceritat del nostre homenatge al doctor Robert com a metge humanista, com a científic brillant, com a polític honest i com a catalanista. La publicació en els pròxims mesos d'una biografia del doctor Robert, per part de Santiago Izquierdo, serà una aportació interessant a la recuperació de la seva memòria, i en aquest sentit ens enorgullim del reconeixement que rep del Parlament de Catalunya el doctor Robert i desitgem que aquest centenari serveixi per donar-lo a conèixer encara més al conjunt de la societat catalana.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments.)

El president

Té a continuació la paraula l'excel·lentíssim senyor Carles Bonet, diputat del Parlament de Catalunya pel Grup d'Esquerra Republicana i senador.

El Sr. Bonet i Revés

Moltes gràcies, senyor president. Senyor rector de la Universitat Autònoma, senyor president de la Fundació Doctor Robert, senyores i senyors, òbviament aquí, al Parlament de Catalunya, ens pertoca sobretot la glossa política del doctor Robert. Aquest Parlament, que gràcies a ell, i a molta gent com ell, avui tenim, i que aquella gent va fer possible amb aquella formidable arrancada que, segons Vicens Vives, va significar el catalanisme de finals del XIX i principis del XX.

Jo voldria glossar i comentar alguns aspectes de la trajectòria política del doctor Robert i dels seus gestos polítics. Abans, però, voldria emmarcar una mica el personatge i l'època. El doctor Robert és un metge i un mestre de metges. És una persona humana en el tracte dels pacients. És un gran deixeble del doctor Letamendi, tan gran deixeble que el supera -això és el que ha de fer un deixeble, superar el mestre-, sempre alerta de les innovacions mèdiques -estar al dia comença a ser una necessitat, en la seva època-, rigorós en l'assumpció dels nous plantejaments de la medicina, activíssim en la modernització hospitalària de Barcelona -trasllada la Facultat de Medicina al Clínic, funda l'Hospital de Sant Pau-, etcètera. En fi, és un prototipus del catalanisme mèdic, entès com Vicens Vives diu, que el catalanisme és la connexió amb Europa.

El seu compromís cívic també és importantíssim. La seva actuació en les epidèmies de febre groga i còlera és fonamental. President de la Societat d'Amics del País i president de l'Ateneu Barcelonès. Va ser nomenat alcalde amb el govern Silvela, després del desastre de Cuba.

I ara parlem del seu compromís polític. Emmarquem, però, l'època -i que em perdonin els historiadors, si sóc una mica esquemàtic. Som a l'any 1898. Espanya està immersa en la restauració, un sistema caciquista, centralista, corrupte i retardat. Després d'unes guerres desastroses, Espanya perd Filipines i Cuba. La societat catalana bull, efervescent i dinàmica. El catalanisme aconsegueix provocar un estat d'opinió pública que demanda autonomia, democràcia i bon govern. Les forces econòmiques hi comencen a sintonitzar. En aquestes, surt en escena el general Polavieja, amb un propòsit regeneracionista. Les forces vives veuen en ell -en aquest general- una possibilitat de donar sortida a la situació, i li plantegen al general unes bases per a un projecte autonomista. El general Polavieja diu que les circumstàncies actuals no aconsellaven aplicar les bases, però sí que es compromet al concert econòmic, que havia estat una demanda de moltes entitats -entre elles, per exemple, el Foment del Treball Nacional.

Es forma aleshores una junta d'adhesions al programa del general Polavieja. Finalment, aquest general s'alia amb Silvela, el qual forma un govern substituint el partit liberal de torn. Polavieja és nomenat ministre de la Guerra, i Duran i Bas, com a gest de bona voluntat amb el catalanisme incipient, és nomenat ministre, a Gràcia i Justícia. Aquest govern també nomena el doctor Bartomeu Robert com a alcalde de Barcelona.

Però, com tot sovint ens ha passat -i això és una lliçó de la història que sempre cal recordar-, les promeses no s'acaben complint. No sols no es dóna el concert econòmic, sinó que el ministre d'Hisenda, Villaverde, en llegir la seva proposta de pressupost al Congrés dels Diputats, el 17 de juny de 1899, anuncia nous impostos per pagar la guerra de Cuba.

I fa cent anys ja sabien a quina zona de l'Estat tocaria pagar-los. Esclata la protesta. El 21 de juny els gremis de Barcelona inicien la campanya de mítings de protesta. Es complica la situació a causa dels incidents durant la visita de la flota francesa, on s'aplaudeix La marsellesa i es xiula La marcha real. A començament de setembre sorgeix la vaga de contribucions. A final de setembre la vaga és general, i a començament d'octubre s'insten procediments d'urgència als que no pagaven.

El doctor Robert, alcalde de Barcelona, es nega a autoritzar l'embargament dels morosos, i dimiteix. El 23 d'octubre dimiteix també Duran i Bas de ministre, i el 24 d'octubre se suspenen les garanties constitucionals de la província de Barcelona. Heus aquí com va acabar la promesa del concert.

I aquí crec que hem de destacar un primer gran gest del doctor Robert. Dimiteix, no per un desacord amb el govern que l'ha nomenat, sinó perquè aquest govern incompleix el que havia pactat, allò a què s'havia compromès, i perquè la seva política lesiona els interessos de Catalunya i de Barcelona, un gest que els catalans sempre hauríem de tenir present.

L'altre gran gest -i fruit de la popularitat que aconsegueix- és que ajuda a formar la Lliga Regionalista -la primera Lliga-, que presidirà el doctor Robert. Gran gest aquest, de fer un partit polític quan toca, quan és el moment. I també participa a les eleccions, com a cap de llista a la candidatura dita dels quatre presidents -quatre presidents, perquè els quatre havien estat dels cinc presidents que havien presentat un missatge a la reina regent. Aquesta candidatura dels quatre presidents -Robert, Rusiñol, Domènech i Montaner i Torres- guanya, té un èxit esclatant i polveritza a Catalunya els polítics de la Restauració.

Aquesta candidatura representa el primer gran èxit polític del catalanisme. S'inicia, doncs, el catalanisme polític, entès com la no-dependència dels partits de Madrid.

Ara bé, enmig d'aquests grans gestos polítics, en voldria esmentar un de gran transcendència, i que va fer com a governant a l'Ajuntament de Barcelona. I és que, si la candidatura dels quatre presidents va poder reeixir, i acabar la Restauració a Catalunya, fou perquè Robert, tot just entrar a l'Ajuntament, es va posar com a fita depurar el cens. Els censos electorals estaven tots manipulats: hi havia 26.000 persones mortes que votaven, i 35.000 persones vives que no les deixaven votar.

El doctor Robert capgira això, i és una de les causes per les quals es produeix el tomb polític. El sanejament del cens, no sols de les persones -va sanejar la política, va sanejar el cens, el doctor Robert-, va produir la desaparició, doncs, d'aquestes 25.000 persones, i l'aparició de 35.000 de noves.

Finalment, i per acabar, senyor president, voldria glossar el doctor Robert com una persona de la societat civil, una persona de la societat civil que es compromet en política. Avui, això és un bon mestratge per a tots nosaltres, sobretot quan s'etziba el tòpic a l'opinió pública que la política és la finca particular dels polítics, aquests personatges sinistres que només busquen arrapar-se a la cadira encara que sigui a costa de la indignitat.

Crec que aquesta propensió al fals politicisme és perillosa, i Catalunya no s'ho pot permetre. Necessitem persones de la societat civil que es comprometin com ell ho va fer. Catalunya, si no fa política, la hi faran. Catalunya, quan ha anat més bé, és quan la societat en conjunt s'ha compromès en política, talment com ho van fer les persones, els homes i les dones del temps del doctor Robert.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments.)

El president

Té la paraula la il·lustre senyora Dolors Nadal, portaveu del Grup Parlamentari Popular.

La Sra. Nadal i Aymerich

Gràcies, senyor president. Senyor rector de la Universitat Autònoma, senyores i senyors, entenc que no podem parlar de la Catalunya d'avui ni podrem construir la Catalunya de demà desconeixent la nostra història, desconeixent fonamentalment aquells que l'han forjat.

És per això que el Partit Popular de Catalunya vol felicitar molt sincerament la Universitat Autònoma i la Fundació Doctor Robert per la iniciativa de commemorar el centenari de la seva mort, amb l'objectiu de recuperar i divulgar la figura d'aquest barceloní nascut a Mèxic que, des de la seva tasca com a metge i com a polític, va mantenir sempre un profund compromís per modernitzar i regenerar Catalunya i Espanya.

Estem en un espai d'acció política, estem al Parlament de Catalunya, però no vull deixar posar en relleu l'enorme sensibilitat social que va tenir el doctor Robert com a metge, com a professional de la medicina, que el va portar a desenvolupar la seva tasca d'atenció als malalts d'una manera extremament solidària, que en aquell temps no s'entenia com ho entenem a hores d'ara: atenia tots aquells que no disposaven de recursos econòmics i que es veien, per tant, privats d'atenció sanitària. Actuacions, fets i resultats en la seva tasca que van fer que el doctor Robert fos designat alcalde de Barcelona pel seu prestigi personal i professional. El doctor Robert es va aplicar a aquesta tasca amb la mateixa dedicació, racionalitat i sentit pràctic que en l'exercici de la medicina. Això li va suposar incrementar encara més l'estima, el reconeixement i el respecte dels ciutadans.

Durant el seu curt però intens mandat, el doctor Robert va aconseguir, amb encert i no poques dificultats, fer un gran avenç en la democratització de la ciutat i la regeneració d'un sistema que retallava drets i llibertats. Va encarar la reforma del funcionariat i el sanejament d'un cens que dotava d'un poder omnímode un sistema que semblava immutable; un sistema que privava del seu dret de vot -ha estat dit- 35.000 ciutadans i que donava a 26.000 persones que eren mortes -és a dir, un veritable exèrcit fantasmal, sotmès als interessos més espuris dels governants- dret de vot.

La tasca del doctor Robert va suposar un pas fonamental per la normalització democràtica de Barcelona i del país, i un pas fonamental per posar fi a un sistema polític obsessivament centralista, engreixat per la corrupció i el caciquisme. Des de les seves responsabilitats va haver de viure una de les èpoques més convulses del nostre país, per a la ciutat i per a tot Catalunya: guerres carlistes, bombardejos, epidèmies i emergents conflictes socials en una nova realitat per a Catalunya. Catalunya iniciava una etapa de progrés, amb el seu desenvolupament industrial, alhora que altres parts d'Espanya restaven ancorades en el passat, alienes a aquesta idea de modernitat que impulsava el doctor Robert, que impulsava el catalanisme polític. En aquesta situació, el doctor Robert va aconseguir que Barcelona mirés cap a Europa, va aconseguir impulsar, dinamitzar, mobilitzar el millor del nostre país, la nostra gent, permetent el naixement d'una generació d'il·lustrats que va connectar amb les tendències culturals, socials, polítiques, científiques, més capdavanteres arreu del continent.

Tenim, per tant, un deute de gratitud amb el doctor Robert, no només pel seu vessant com a metge, pel seu vessant social, sinó també com a impulsor d'allò que anomenem «catalanisme polític fundacional». Vostès saben perfectament que a Catalunya, l'any 1869, es funda la Jove Catalunya, bressol del catalanisme estructurat, i l'any 1901 el doctor Robert entra a formar part, amb personalitats com Prat de la Riba i Cambó, de la Lliga.

Com a president de l'Ateneu Barcelonès i de la Societat d'Amics del País, va ser designat portaveu del que es va considerar les bases del catalanisme polític, materialitzat en un missatge regeneracionista, que servia per a Catalunya i per a Espanya i que va lliurar a la reina regent, a la reina Maria Cristina.

És destacable també el motiu de la seva dimissió com a alcalde de Barcelona, perquè va ser una clara mostra de la seva alçada moral, del seu pensament i del seu compromís polític. Ho va fer com a protesta; ho va fer com a protesta quan el varen obligar a signar l'execució del deute d'alguns ciutadans pels nous impostos que havien de suportar els barcelonins, i que va donar origen a allò que vostès coneixen i que s'ha anomenat Tancament de Caixes.

Per vull esmentar especialment l'embranzida modernitzadora que va representar la política del doctor Robert, perquè és avui, entenc, plenament vigent. I té especial rellevància, per tant, la iniciativa que s'ha pres des de la Universitat Autònoma i des de la Fundació Doctor Robert, en el sentit que entén que només tindrem una Catalunya oberta, solidària com la volia el doctor Robert, amb progrés i amb capacitat de liderat, si el teixit social té protagonisme, si els actors socials són agents actius i poden plantejar noves mesures, idees i iniciatives amb capacitat de decisió i mitjans suficients per portar-les a terme; hi insisteixo, com volia el doctor Robert. Per tant, la validesa dels seus plantejaments avui és innegable, perquè el progrés de Catalunya, senyores i senyors, es basa, de ben segur, en les persones i en el nostre esperit emprenedor i innovador.

Per tant, el catalanisme del doctor Robert, del qual som hereus, és avui plenament vigent; un catalanisme que defensa una visió integradora, moderna, dinàmica, oberta i solidària del nostre país. La nostra història com a poble ha estat positiva quan hem fet una aposta a favor de les oportunitats, de la modernitat, de la integració i del diàleg. Recuperem, per tant, el que suposava el catalanisme d'obertura, modernitat i aposta de futur, seguint el mestratge del doctor Robert.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments.)

El president

A continuació, té la paraula l'il·lustre senyor Joaquim Nadal, portaveu del Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi.

El Sr. Joaquim Nadal i Farreras

Gràcies, molt honorable president. Senyor rector de la Universitat de Barcelona, senyor president, senyores i senyors, per què som avui aquí? Cadascun de nosaltres probablement té les seves raons, però col·lectivament expressem una raó molt evident: som aquí perquè d'una manera o altra, i amb contradiccions, som hereus de l'aposta que va fer el doctor Robert i molta altra gent fa més de cent anys.

En què es va concretar aquesta aposta en el cas del doctor Robert? En cinc coses molt precises i concretes: va saber ensenyar, va saber governar, va saber dimitir, va saber proposar i va saber ser estimat.

Va saber ensenyar, va ser un bon professor -va ser un bon professor- i va ser un bon metge. Va ser molt més metge i professor que no pas polític, durant molt més temps. És una lliçó per avui, on la professionalització en el cas de la política a vegades porta a haver de delimitar els camps i s'és o polític o una altra cosa, però no dues coses alhora, combinant professionalitat i política.

Segon, va saber governar. Va governar molt poc temps, i va ser nomenat, però ja s'ha dit, i no ho repetiré. Va saber depurar el cens electoral. Hi havia trampes, va aixecar el vel de les trampes. Ho va fer, i ho va fer bé.

Va saber dimitir, i va dimitir per coherència; també ja ha estat dit, i no hi tornarem. Saber dimitir és una lliçó avui poc repetida. Va saber dimitir.

I va saber proposar en el moment concret i en el moment oportú la candidatura dels quatre presidents i tot el procés que ens va conduir cap a la definició política del catalanisme. Va saber trencar -no ell tot sol: ell i tota la gent que van apostar pel que van apostar, i tota la gent que hi va votar- amb les inèrcies del passat i amb la llosa del caciquisme. De fet, ell, amb molta altra gent, va saber, a Catalunya, passar pàgina d'un model que durant un temps la burgesia catalana havia comprat, però que ja no comprava més, que era el model de la Restauració.

I finalment, va saber ser estimat, o fins i tot pòstumament va saber ser estimat sense saber-ho. Per què? Home, perquè el seu monument i els altres monuments que es van construir a Catalunya van ser motiu -i això potser explicaria més coses encara- d'un joc polític, i no pas innocent, entre aquells que el volien i aquells que no el volien i el van treure. Per tant, el sol fet del monument, finalment instal·lat a la plaça Tetuan, expressa fins a quin punt, en el terreny del símbols, el doctor Robert, ara i fa ja molts anys, va ser centre de la querella política entre uns conceptes i uns altres del que era Espanya, del que és i era Catalunya i de com es relacionava el catalanisme polític i la política general espanyola.

I, finalment -i espero que m'ho permetin-, manllevaré del Diari de Sessions d'aquest Parlament una referència que hi vaig fer el dia que es va votar en aquest Parlament la Carta de Barcelona, encara no aprovada. Si el doctor Robert va saber governar pocs mesos, però va saber governar Barcelona, i era clar que Barcelona des d'aquell moment començaria a reivindicar una manera especial de ser governada amb una carta que li atorgués autonomia pròpia, jo vaig dir el dia que es va aprovar aquí la Carta de Barcelona, que no ha prosperat en el Congrés dels Diputats i a Madrid, que ens convindria tancar un cicle que anés del doctor Robert al doctor Clos. Encara hi som: no tenim carta.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments.)

El president

Té la paraula l'excel·lentíssim senyor Ramon Camp, portaveu del Grup Parlamentari de Convergència i Unió.

El Sr. Camp i Batalla

Moltes gràcies, senyor president. Senyor rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, senyor president de la Fundació, familiars, certament, l'encert d'haver organitzat aquest acte s'ha de reconèixer com a primeres paraules també d'aquesta intervenció que faig en nom del Grup Parlamentari de Convergència i Unió, perquè és una de les persones que algú ha dit que no és prou coneguda a la nostra història recent, i segurament que, en comparació amb altres, això seria cert. És una persona de gran mestratge i que, en la mesura en què el seu exemple ens pot servir de molta utilitat a tots, caldria que fos més coneguda.

El moment històric en què ell es va moure, a finals del segle XIX i, clar, molt pocs anys del segle XX, és un moment que ha marcat en bona part la història moderna nostra i al qual jo voldria fer una petita referència, breu, per tal de situar moltes de les coses que s'han dit avui aquí.

És el moment de l'ensopegada colonial de l'any 98 -s'ha dit-, i en aquell moment el regeneracionisme que des de Catalunya es vol projectar sobre Espanya té tres direccions, totes van allà mateix: el modernisme com a expressió cultural, el catalanisme com a expressió política i l'associacionisme com a fenomen social. Tots tres van en la mateixa línia, el mateix moviment, que és un moviment que configura la vitalitat catalana de finals del segle XIX i que no es resisteix a caure en el pessimisme espanyol imperant i vol originar un regeneracionisme que provoqui un canvi en l'organització de l'Estat. Aquesta és una situació en què l'exemple del doctor Robert s'incardina totalment, la seva actuació, sobretot en el terreny polític.

Bon exemple d'això, d'aquesta voluntat de superació, són precisament el lliurament a la reina regent, feta per la comissió presidida pel doctor Robert..., l'Oda a Espanya, feta pel poeta Joan Maragall, i tot això emmarca una situació a la qual ell, precisament, vol aportar elements d'exemplificació, com ara es deia.

Quines són aquestes característiques de la seva actuació i que jo crec que són valors i exemples permanents, que ens serveixen també ara, no? Va ser una persona que, havent vingut de fora -com s'ha dit-, es va integrar plenament en la nostra societat, fins a convertir-se en un punt de referència. Va ser un gran professional, molt estimat, que va voler assumir responsabilitats públiques; també s'ha dit, i és una característica que hem de recordar també des d'aquesta intervenció. Persona d'una gran vocació de servei, amb voluntat de donar-se als altres, i precisament per això arriba a la política. I com a polític va donar un gran prestigi al catalanisme; ell va donar un gran prestigi al catalanisme, posant de manifest que no era una cosa de minories, que en aquell moment és el que es plantejava, el catalanisme com una cosa de minories, sinó que era l'expressió política de tot un poble. I això ell ho va personificar, ell en va ser el portaveu, d'alguna manera; a la candidatura dels quatre presidents, ell va ser el més votat, i, per tant, era producte d'aquest reconeixement, d'aquest prestigi que tenia, que se li reconeixia també aquesta qualitat de representació.

Per tant, aquestes tres característiques: persona perfectament integrada a la nostra societat i que això ve determinat per les entitats que va presidir i que molts de vostès ja tenen presents, i que eren del màxim nivell a la nostra societat; com a professional, metge de gran qualificació, amb una gran sensibilitat social, que li dóna un profund coneixement de la problemàtica sanitària i social en general; com a persona íntegra, despresa, tolerant, d'una gran vocació de servei, que, com deia abans, amb aquest bagatge arriba a la política. De fet, el doctor Robert no era polític, sinó que hi arriba per la seva implicació en els problemes de la societat i per la seva estima a Catalunya. No ens descuidem d'aquests dos factors; la seva estima a Catalunya va ser la seva actuació que va deixar, i només cal revisar alguns dels documents que tenim de l'any 1901, quan ell estava a les Corts, que es veia, a les seves discussions amb una gent molt tancada, com aquesta estima sortia pertot arreu.

Així s'explica que els set mesos, per tant, d'alcalde, van ser set mesos, com a tals, curts, però d'una feina feta extraordinària. S'han dit aquí els diversos elements que la van compondre i, per tant, jo, aquí, no ho repetiré. Però el volum d'aquesta feina, tant des del punt de vista democràtic com des del punt de vista social, és realment molt i molt impressionant. La seva dimissió, l'octubre del 99, també ho posa de manifest; la seva justícia, la seva integritat, el seu compromís amb la gent i el fet de voler denunciar situacions injustes.

Finalment, l'exemple del doctor Robert, que, com a professional reconegut i amb la seva vocació de servei -com he dit- va creure que havia d'implicar-se en la cosa pública. Hem de recordar el seu paper destacat en la fundació de la Lliga Regionalista, i com a president de la mateixa..., en la candidatura dels quatre presidents a què ja hem fet referència. Va ser ell, juntament amb els altres quatre presidents, els quatre primers diputats catalanistes que van arribar a les Corts... I, per tant, marca un trencament. És a dir, apareixen quatre senyors que parlen un llenguatge absolutament diferent, trenquen l'esquema dels partits instal·lats, dels liberals i els conservadors i, en conseqüència, comencen a parlar amb una veu pròpia, al país, que fins aquell moment no s'havia escoltat.

Va saber defensar, amb moderació, però de forma contundent, una Catalunya amb plena autonomia, enfront d'un centralisme causant de molts dels mals d'Espanya. Convençut que l'autonomia dels seus territoris era l'únic camí possible al futur d'Espanya, intentà de forma pedagògica allunyar els temors de molts polítics a la descentralització de l'Estat, amb el convenciment que aquest procés, que es començava a Catalunya, s'aniria estenent a la resta d'Espanya, per configurar un Estat descentralitzat i modern. I això ho deia en el seu discurs: «Escolti, des de Catalunya..., després vindrà Andalusia, després vindrà el País Basc -Vascongadas, deien en aquell moment, no?-, arribarà a Galícia, però tot Espanya pot fruir del nostre esforç de descentralització i modernització de l'Estat.»

Acabo recordant el que Prat de la Riba publicà en un article després de la seva mort, i que crec que és molt il·lustratiu. Deia en Prat de la Riba: «La sotragada del desastre colonial va despertar la massa honrada i sana del nostre poble, portant-la pel camí de les solucions autonomistes. En aquest moviment poderós d'acostament a les solucions de casa, el doctor Robert va ésser el conductor, el senyaler, el guia.» L'article aquest, que va escriure Prat de la Riba, portava com a títol «El senyaler».

Recordem, doncs, avui una de les persones més significatives de la nostra història moderna. El recordem tant per la seva qualitat humana com per la fermesa de les seves conviccions per Catalunya. Crec que per a tots nosaltres va ser, ha estat i serà un exemple a recordar.

Moltes gràcies, senyor president.

El president

Té la paraula l'excel·lentíssim i magnífic doctor Lluís Ferrer, rector de la Universitat Autònoma de Barcelona i president de la Fundació Doctor Robert.

El rector de la Universitat Autònoma de Barcelona i president de la Fundació Doctor Robert (Sr. Lluís Ferrer i Caubet)

Molt honorable senyor president del Parlament, excel·lentíssims senyores i senyors, autoritats, senyores i senyors. En primer lloc, com a rector de l'Autònoma de Barcelona, i com a president de la Fundació Doctor Robert, voldria agrair molt sincerament l'amable invitació i acollida en aquest Parlament de Catalunya -aquest Parlament nostre-, a la celebració d'aquest acte d'homenatge al doctor Robert. De fet, he de dir que, de seguida, tot d'una que vàrem presentar la iniciativa al president i als parlamentaris, vam rebre una resposta afirmativa, carregada d'il·lusió, que ens va encara ajudar més en la nostra tasca de difondre una mica la figura del doctor Robert.

S'ha parlat molt, per veus més autoritzades que la meva, del seu vessant polític, del seu component com a home de gestió pública, i jo voldria centrar la meva breu intervenció a evocar el pedagog i l'investigador, el professional de la medicina, és a dir, el catedràtic que va ser de patologia mèdica, i metge de l'Hospital de la Santa Creu, perquè crec que sense aquesta dimensió científica, docent i assistencial difícilment es pot entendre la trajectòria vital ni la popularitat que va tenir aquest polític.

El doctor Robert pertany al que alguns autors han anomenat generació mèdica catalana del 88, que va «eclosionar» arran del Congrés de Ciències Mèdiques celebrat a Barcelona l'any 1888 amb motiu de l'Exposició Universal. Robert fou vicepresident d'aquell congrés, i els metges d'aquesta generació encarnen el positivisme mèdic a Catalunya, que enfront de les velles doctrines moralistes i vitalistes van propugnar una medicina experimental basada en els estudis de laboratori i una concepció dels processos vitals, com a fenòmens d'intercanvi material i energètic, abordables des de la química i des de la física.

Hem d'entendre que a finals del segle XIX a Catalunya, en les ciències mèdiques es produeix el que, segons la teoria de les revolucions científiques, es coneix com un canvi de paradigma. Es passa de fer una medicina especulativa, discursiva, a fer una medicina científica, experimental. Fa un moment s'ha esmentat el cas del doctor Letamendi, que va ser professor i mestre, d'alguna forma, del doctor Robert, i encarnava precisament l'altra concepció, la teòrica, la discursiva, la del metge que parlava de medicina i de malalties davant del pacient, enfront de l'actitud d'en Robert que parlava i explorava els pacients, analitzava els pacients per fonamentar els seus diagnòstics.

No és l'únic metge que introdueix el corrent positiu i científic de la medicina a Catalunya. Tots recordarem el tortosí Jaume Ferran, que va treballar amb el còlera l'any 1885, o el famós Ramon Turró, del laboratori municipal de Barcelona, o el professor de patologia Jaume Pi i Sunyer, entre d'altres.

És molt revelador de la seva orientació científica que amb el seu amic i mestre Giner i Partagàs traduïa al castellà, l'any 1868, la Patología celular fundada en el estudio fisiológico y patológico de los tejidos, la famosíssima obra d'en Rudolf Virchow, el gran patòleg i revolucionari alemany que consagrava la cèl·lula com a unitat elemental dels processos patològics. En aquella època s'havia baixat al nivell de la cèl·lula. Ara, una mica més de cent anys després, hem baixat al nivell de la molècula o del gen.

Bartomeu Robert va guanyar una càtedra de patologia mèdica el 1875, quan tenia només 33 anys d'edat. I des de la Facultat de Medicina va donar molt suport a la iniciativa d'un grup d'estudiants que van fundar una associació anomenada significativament El Laboratori, nucli originari de l'Acadèmia de les Ciències Mèdiques de Catalunya, de la qual ell seria dues vegades president, i una de les institucions que van apostar més decididament per aquesta medicina positiva i experimental.

Jo, quan penso en aquest detall biogràfic del doctor Robert, no deixo d'admirar el seu vessant de professor o de docent, no? Perquè quan a la vida universitària anem acumulant més feines, més encàrrecs, més obligacions, sovint el primer que deixem és la tasca que té a veure directament amb els estudiants. Pensar que una persona de la seva autoritat, ocupació, trajectòria, mantenia l'activitat de fer una revista amb estudiants, no deixa d'arribar-me al cor.

El doctor Robert també va lluitar contra diferents malalties. No va només exercir la medicina individualitzada. I va treballar en diferents epidèmies -ja s'ha comentat- que afectaven la ciutat de Barcelona. Així, des de l'Hospital de la Santa Creu va organitzar l'assistència als afectats pel tifus o el còlera, i va encapçalar la Comissió d'Higiene que, des de la Real Acadèmia de Medicina -una altra institució que també presidí-, adreçà una proposta a la Diputació de Barcelona per tal de sanejar el Baix Llobregat, que des de temps immemorials patia la malària de forma endèmica.

No seria prou completa la imatge mèdica d'en Bartomeu Robert sense fer esment de la seva activitat docent, desenvolupada clarament a la universitat, perquè abans d'home polític i home públic fou un gran mestre pràctic, amb un extraordinari sentit didàctic. Va escriure nombrosos llibres, molts d'ells publicats com a llibres de text, en els quals reprodueix les seves lliçons magistrals. Així, cal destacar les seves obres sobre la diabetis mellitus, Fisiología patológica de las enfermedades diabéticas, del 68, i aquell Tratado de enfermedades del aparato digestivo, en col·laboració amb el doctor Emerencià Roig.

En suma, la figura que avui commemorem, en el centenari de la seva mort, representa la consolidació a Catalunya d'un saber mèdic fonamentat a la clínica i al laboratori, a l'exploració física dels pacients. I alhora el prestigi d'un home respectat i estimat pels seus conciutadans per la seva vocació pública i cívica, i per la seva gran tasca al capdavant de les principals institucions del seu temps.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments.)

El president

Senyor rector, senyors diputats, senyores i senyors, permetin-me unes paraules de cloenda d'aquest acte.

Tots nosaltres hem sentit les aportacions que han anat fent els diversos grups parlamentaris, a través dels seus portaveus, en els quals han vingut a dir que recordar el doctor Robert -aquí, en el Parlament de Catalunya- no és només fer un record, una memòria històrica que es va donar -ara fa cent anys la seva mort-, sinó que és un missatge i un missatge viu.

Si em permeten m'agradaria aprofundir una mica en aquesta qüestió.

1. La política com a actitud

Evocar la figura del doctor Robert al Parlament de Catalunya no és un simple exercici propi d'una commemoració històrica. És més que això: es tracta de reviure i comprometre'ns en els fonaments doctrinals i en les actituds que bastiren una cultura política a Catalunya, la del catalanisme polític modern, de la qual, els polítics d'avui, en som fills i hereus.

El catalanisme, en temps del doctor Robert, s'afirmà políticament com a regeneracionisme. Regeneracionisme entès com a complicitat sinèrgica entre el món polític i la part més dinàmica de la mateixa societat.

És en aquesta línia que, en el seu manifest regeneracionista, el doctor Robert -com a president de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País-, Joan Sallarès -del Foment del Treball-, Domènech i Muntaner -de l'Ateneu Barcelonès- i Sebastià Torres -de la Lliga de la Defensa Industrial i Comercial- s'adrecen a la reina regent en aquests termes: «en solicitud de aquellas reformas sustanciales que podrían conducir a la regeneración del país, hoy poco menos que agotado y moribundo», i reclamen: «La necesidad de implantar la autonomía administrativa que devuelva la iniciativa y la fuerza a las grandes regiones...», a la vegada que afirmen: «Es necesario transformar el sistema parlamentario, en el cual tengan representación las fuerzas sociales i colectivas, restaurando la pureza y libertad del sufragio». (J. Termes, Història del catalanisme fins el 1923, pàg. 288.)

Aquesta proclama política que sorgeix a la fi del segle XIX des de Catalunya, va generant un perfil, un estil, una actitud del polític català que pretén retornar la dignitat de la funció política. No és l'actitud del polític que actua com a còmplice d'un grup de poder -militar, de terratinents, eclesiàstic, etc.-, tan propi de l'època de la Restauració de Cánovas, sinó que arriba al compromís polític com a culminació del seu compromís cívic, professional, envers la societat, envers el poble català.

La biografia del doctor Robert és prou aclaridora d'aquesta actitud. Metge per vocació, esdevé testimoni de la seva dignitat professional en les epidèmies de la febre groga, del còlera, que patí Barcelona. Quan es declarava una epidèmia a la ciutat, totes les autoritats i les classes socials altes, el primer que feien era fugir; el capità general, el primer, per raons estratègiques i militars; el bisbe, el segon, per raons pastorals, i així tothom que podia. El doctor Robert sabia que la seva professió era un compromís formal amb els seus malalts, amb el seu poble. I, per això, tingué, en aquells moments, un comportament heroic.

El compromís amb la professió el portà més enllà: a treballar per la qualitat tècnica de la professió. Des de la càtedra i amb el trasllat de la facultat de Medicina a l'Hospital Clínic i en la fundació del nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, fa que els estudis de medicina tinguin, a Catalunya, una dimensió d'alta qualitat.

Però la professió no esdevé, en ell, un enclaustrament en el propi món de la medicina. L'actitud personal de civisme actiu el porta a comprometre's a treballar per al seu poble, en procés de recuperació i de renaixença cultural. Sense institucions polítiques que emparin el país, Catalunya reneix per la responsabilitat de la seva gent. Així, trobem el doctor Robert implicat com a president de l'Ateneu Barcelonès i com a president de la Societat d'Amics del País. Aquesta integració en la vida cultural i cívica del país el portà a assumir l'alcaldia de Barcelona, durant el govern Silvela. El polític que ho és només com a servidor d'interessos corporatius, entén que tota promoció política afavoreix l'oportunitat de fruir d'un estatus, d'uns privilegis personals. El polític que troba la raó de ser del seu compromís polític en el nexe amb les inquietuds, problemes i esperances del seu poble, el fet d'accedir a un càrrec públic li exigeix assumir el seu programa i les seves responsabilitats, i els seus riscos. Homes com el doctor Robert, o com Domènech i Muntaner, en són un exemple clar. El doctor Robert, a l'Ajuntament, va fer el que calia esperar de la seva actitud humana: intentar regenerar la vida política. Així, refent el cens, volgué introduir puresa democràtica enfront del caciquisme. No es prestà a ser l'executor d'una política, com la de Silvela, de refer les finances públiques carregant els ciutadans d'impostos sense cap mesura. Dimití per no embargar els morosos davant l'Estat.

La política no és l'art de navegar i sobreviure entre aigües adverses. És el compromís amb un programa; és una actitud personal que no s'amaga en les conveniències. És el lligam directe, personal, íntim amb el propi poble, sense mediacions tecnocràtiques d'assessors d'imatge ni d'enquestes d'opinió. Tots aquests instruments poden ajudar, però no poden ser el mitjà fonamental del polític. La política no és un producte a vendre en un mercat electoral. El regeneracionisme és la sintonia, la complicitat amb els ciutadans, amb les seves millors aspiracions. Així ho entenia aquella gent de la fi del segle XIX.

I, per això, el doctor Robert, com tota la generació de polítics, centra la seva atenció cap a la política catalana com l'indret on projectar tots els anhels polítics del regeneracionisme. Cada vegada és més explícit que l'afany regenerador de la política es fa en clau de catalanitat. I d'aquí ve el fet de reclamar a Espanya un concert econòmic per a Catalunya, que el doctor Robert comparteix amb els qui formaran després la candidatura dels «quatre presidents»: amb Albert Rusiñol, Domènech i Muntaner i Sebastià Torres. Amb la victòria d'aquesta candidatura el 1901, i amb la Pi i Margall i Lerroux pel republicanisme, Catalunya genera una nova dinàmica política. Ja no eren en la línia política espanyola de la Restauració, ancorada en l'alternança arbitrària de conservadors i liberals. Ells generen una política específicament catalana, centrada en el debat regionalistes/republicans. És, en aquest punt, que sorgeix, en el catalanisme polític, un estol de polítics de primer ordre: Prat de la Riba, Duran i Ventosa, Domènech i Muntaner, Cambó, Abadal, Carner, Gallissà, Verdaguer i Callís, Rusiñol, Girona, Fargas, etc.

D'acord amb el doctor Robert, entre altres, cal afirmar que el catalanisme és regeneracionista i, en el marc espanyol, el regeneracionisme es defineix en clau catalana. Nosaltres provenim d'aquesta escola de polítics amb una actitud ferma, democràtica, compromesa amb el seu poble.

2. Una generació constituent del catalanisme polític

El fonament, però, del catalanisme polític no s'assenta només en unes actituds cíviques i polítiques exemplars com les del doctor Robert. És tot un cos doctrinal i teòric que sorgeix a Catalunya i, que, al meu entendre, emana d'una experiència secular del poble català, de la qual, per exemple, en seria Feliu de la Penya un exponent llunyà, centrat en la recuperació econòmica i agrària del segle XVIII i que continua amb força en la revolució industrial del segle XIX i en la consegüent confrontació social, pròpia d'una societat immersa en canvis profunds i que esclata plenament en la densitat cultural de la seva renaixença.

Esmentaré només quatre principis d'aquest regeneracionisme polític reclamat des de Catalunya i els il·lustraré amb quatre textos de pensadors polítics catalans contemporanis o immediatament posteriors a la generació del doctor Robert.

1. El regeneracionisme català es fonamenta en l'humanisme. Es tracta d'un humanisme de caràcter universal i no en consideracions localistes. El catalanisme es presenta com una força capaç de transformar i millorar la societat. És el catalanisme polític una visió del futur de la societat i no una mirada retrospectiva i nostàlgica d'un temps primigeni. La seva projecció inicial era cap a Espanya, però -com veurem- deriva cap a un projecte de Catalunya

Així ho explica Pi i Margall a La reacción y la revolución: «Veo en la prensa, en el Parlamento, en la universidad, en todas partes, el vacío. No hay entre nosotros escuelas, no hay crítica, no hay lucha [...] el racionalista apenas se atreve a hablar, por temor a caer en el ridículo. A tal situación, nos ha, entre otras causas, la intolerancia religiosa. [...] ¿Soy soberano?, continuo; soy pues libre. Mi soberanía no consiste sino en la auotnomía de mi inteligencia: ¿cuándo la ejerzo positivamente? Sólo cuando dejo de obedecer a toda influencia subjetiva [...] Una sociedad entre hombres, es evidente que no pudo ser concebida sobre la base de la destrucción moral del hombre.» (Antropos, 1982, pàg. 245 ss.)

El pensament pimargallià se centra en el fet de defensar la sobirania de l'individu i el pacte com a fonament de la relació interpersonal, capaç de trencar els corporativismes del poder i de les ideologies al voltant de la monarquia, els eclesiàstics i els que es fonamenten en el manteniment de la propietat. La democràcia és, per a Pi i Margall, l'expressió de la llibertat de la persona. I el federalisme és, per ell, la possibilitat de descentralitzar al màxim possible l'organització política per adequar-se millor a la llibertat individual.

El regeneracionsime polític és, abans que tot, l'intent de proporcionar una relació humana d'acord amb el progrés de la seva dignitat personal.

2. La causa de l'alliberament de Catalunya es correspon a la causa de l'assumpció de la llibertat personal dels catalans. Catalunya és l'àmbit on viure en civisme i en progrés. Així ho diu Valentí Almirall, en Lo catalanisme: «No sols som catalanistes i regionalistes, és a dir: no sols aspirem a que Catalunya rompi les lligadures que la tenen agarrotada i subjecta, i a que les demés regions de la península facin lo mateix, a fi que puguin luego unir-se totes amb los suaus llaços de la germanor; de l'interès mutu, sinó que a tal resultat hi aspirem perquè és conseqüència d'un ordre general d'idees, que constitueix tot un sistema. Lo catalanisme regionalista és fill en nosaltres dels principis particularistes, que creiem los més civilitzadors i fomentadors de la cultura en general. Lo reconeixement del particularisme és la consagració de la llibertat, i la llibertat no és sols la font més abundosa de progrés i de millora, sinó que eleva la dignitat de l'home, i de les societats i pobles.» (Edicions 62, pàg. 79 ss.)

Aquestes potencialitats polítiques de Catalunya les contrasta Almirall amb l'Espanya del seu temps: «La nació espanyola sols en dues coses va avui al davant de les d'Europa, i aquestes dues són: lo deute de l'Estat i els oficials generals de son exèrcit.» (Obres completes, pàg. 25.)

Les possibilitats regeneradores rauen a Catalunya. Almirall planteja als burgesos catalans el repte d'assumir, des del particularisme, la capacitat de regeneració d'Espanya. És en el II Congrés Catalanista de 1889 que condemna els partits polítics catalans sotmesos a la disciplina de Madrid. Davant la ficció democràtica del règim de Cánovas, reclama les energies de la pròpia societat, i el progrés fruit de la mobilització pública, de l'educació i de la modernització econòmica. És el projecte de Catalunya que es posiciona críticament envers Espanya.

3. El catalanisme polític ha de presentar personalitats públiques amb la convicció que el poble català no vol abdicar de les seves potencialitats cíviques i polítiques. El regeneracionisme català és un regeneracionisme polític transversal, compartit pel pluralisme dels partits polítics catalans.

Així ho expressa Francesc Cambó: «Política és intervenció i la intervenció és fe. Sols l'home que té fe pot ser polític. I no n'hi ha prou que tingui fe en si mateix; ha de tenir plena fe en el poble sobre el qual actua. Un polític que perdi la fe en el seu poble, té el deber de retirar-se de tota acció política.» (De la política, Almanach dels Noucentistes, Barcelona, 1911.)

El catalanisme polític és sobretot un compromís personal, íntim envers el propi país. No es pot reduir a la lluita per assolir o mantenir el poder. Si no és sobre la base d'aquesta opció personal d'estimació al propi país, no hi ha possibilitat d'una política de regeneració cívica, cultural i política.

El catalanisme polític és un «catalanisme actiu», allunyat d'allò que Cambó anomena «catalanisme contemplatiu», és a dir, «encatarinat en ell mateix». Per això, reclama un catalanisme implicat en la política espanyola, en els afers mundials: «Nosaltres que havíem après dels nostres antecessors el culte a l'ideal conscient del catalanisme [...] amb la força d'aquest ideal ho podríem transformar tot [...]; vàrem creure que havia arribat un moment esplèndid per a realitzar la política nostra -la de la nostra generació-, la política que nosaltres sentíem, la política de l'expansió de l'ideal catalanista, i ens vàrem constituir el grup, que bifurcat després, ha format la Lliga Regionalista i el Nacionalisme republicà.» (F. Cambó, El catalanisme regeneracionista, La Magrana, Barcelona, 1990, pàg. 107.)

El pluralisme de les diverses opcions polítiques és integrat en el marc de l'ideal catalanista. La complexitat d'una societat moderna i avançada com la catalana exigia l'assumpció d'aquest pluralisme, que el sentit nacional no havia de neutralitzar.

4. La dimensió ètica i la força moral de la cultura apareixen com a valors bàsics del projecte regenerador de la «Catalunya endins».

Com expressa Montserrat Baras, en la seva introducció a Jaume Bofill i Mates, Una política catalanista: «El catalanisme, la idea nacional, la necessària capacitat política de Catalunya provindrà i a la vegada en serà causa, de la capacitat cultural de Catalunya. És això, precisament, el que li permet cercar civilització pròpia. Això és el potencial nacional per a contribuir a la civilització dels pobles.» (La Magrana, Barcelona, 1986, pàg. X.)

Com expressà també Carles Cardó i ha estudiat Jordi Giró, a El pensament polític de Carles Cardó i de Jacques Maritain: El catalanisme és un nacionalisme de clau cultural; la nostra identitat és la nostra cultura i la nostra llengua. (Institut d'Estudis Catalans, 1995.)

Jordi Casasses i Imbert, a El pensament polític català, llibre coordinat per A. Balcells, en el seu estudi sobre Bofill i Mates, ressalta el valor doctrinal d'aquest polític català expressat com «l'imperatiu ètic nacionalista».

La força del «Catalunya endins» és el fonament de la seva projecció exterior i de la reclamació dels seus drets: «La nostra tesi és aquesta: el dia que la densitat nacionalista de Catalunya sigui suficient, aquell dia Catalunya mereixerà, viurà i obtindrà plenament la seva llibertat, és a dir, la seva autonomia. Per això, la nostra finalitat és essencialment i prudentment social...»

He fet referència a quatre principis i he donat veu a les personalitats del catalanisme polític de l'època del doctor Robert. Però, a la llista hi hauríem d'afegir tots els qui contribuïren a edificar la cultura política catalana: Roca i Ferreras, el primer Eugeni d'Ors, Martí i Julià, Pi i Sunyer, Rovira i Virgili, Campalans, Peiró, Serra i Moret, juntament amb molts altres. Entre tots aquests personatges que forjaren aquest patrimoni col·lectiu i plural que posà les bases del catalanisme polític, cal incloure al doctor Bartomeu Robert, amb la seva actitud d'home públic honest i fidel a la seva catalanitat.

En resum: el catalanisme del doctor Robert és un catalanisme projectat cap a una visió universal de l'home; no pas un catalanisme enclaustrat en un simple interès localista. Un catalanisme entès com a àmbit de llibertat de les persones, com a civisme de progrés social, compartit des del pluralisme dels diversos partits, transversal, fonamentat en una vocació política entesa com una vinculació personal i íntima amb els problemes i les esperances del poble, i entesa com una força de regeneració ètica i de vivència cultural. Aquestes són les bases que hem rebut d'aquella gran generació de polítics de la Renaixença. És així com fonamentaren la dignitat de la política catalana, entesa sempre com la «paraula pública» d'un poble que es vol afirmar en el seu propi progrés.

3. El doctor Robert, avui

La nostra societat catalana actual s'assembla molt poc a la del temps del doctor Robert. La distància entre Madrid i Barcelona s'ha escurçat en molts sentits: comunicacions, interdependències econòmiques i socials, integració de mercats, etc. La composició demogràfica de la Catalunya d'avui no és la mateixa de la de la fi del segle XIX: l'esforç d'integració que avui hem de fer en nom de la catalanitat envers les diverses onades d'immigració era balder en aquell temps. L'impacte de les notícies que ens arriben d'arreu del món fa que avui tots els ciutadans rebem més informacions i vivències que mai no van poder tenir les personalitats d'aleshores. El desenvolupament tecnològic i econòmic, l'estat de benestar, l'extensió del consum són fets que no podien imaginar-se la gent d'aquella època.

Però també avui, com ahir en l'època de la Restauració, hi ha un gran distanciament entre els polítics i la població. Els corporativismes que es formen al voltant dels interessos econòmics i al voltant del poder, distorsionen la força de la paraula pública que la democràcia legitima a les urnes. I d'aquí prové l'escepticisme generalitzat sobre la política i els polítics. No som en aquells moments de la nostra història política en què el poble i els polítics sintonitzem al mateix ritme.

Sovint la política, avui, es practica amb termes de tecnocràcia. Som més atents a les oscil·lacions de les enquestes d'opinió que no pas a mirar de revitalitzar el nostre nexe de polítics envers els nostres conciutadans. Sovint ells són tractats més com a «electors» que com a persones lliures, a les quals cal responsabilitzar amb un actitud de civisme creatiu, actiu i crític. La política esdevé sovint més un art de seducció comercial que no pas una complicitat envers la pròpia societat.

El consumisme, el nivell de vida econòmic, es converteix en gairebé l'únic paràmetre per avaluar la tasca del polític. L'economicisme penetra d'una manera gairebé exclusivista en totes les escletxes de la nostra intimitat. A la nostra societat, li costa veure el sentit del treball a llarg termini, perquè l'immediatisme ens empetiteix i ens urgeix a rebre la recompensa, immediata i personal, de qualsevol esforç que hagin fet.

En aquest marc, es fa especialment difícil construir una societat humanitzada, en la qual la persona pugui satisfer el seu anhel de deixar rastre més enllà d'ella mateixa i de sentir-se hereva espiritual del bagatge rebut de les generacions anteriors.

Som nosaltres mateixos els qui malmetem la riquesa i els valors de la nostra identitat. Vàclav Havel ho deia amb aquestes paraules, en un article a El País: «Tota la humanitat s'enfronta a aquest crucial dilema: mirar en silenci l'autoimpuls suïcida de la nostra civilització o convertir-nos en participants actius del manteniment dels recursos públics globals.» («Quién amenaza nuestra identidad», El País, 20 de maig de 2001, pàg. 15.) Això és, o ens mostrem submisos i autosatisfets en el nostre nivell de consumidors o ens fem responsables d'aquest món nou i acceptem el sacrifici que comporta la seva construcció, solidària amb tota la humanitat i respectuosa amb la natura.