Notícies

El Parlament ha demanat al Tribunal Constitucional (TC) la inadmissibilitat de la impugnació del govern espanyol a la resolució 5/X, sobre la declaració de sobirania i del dret de decidir del poble de Catalunya, o, subsidiàriament, la plena constitucionalitat, perquè expressa una voluntat política sense efectes jurídics i es tracta d'una manifestació de la "llibertat d'expressió" i de "l'exercici del pluralisme polític", principis democràtics essencials del sistema constitucional.

Així consta a l'escrit d'al·legacions que els serveis jurídics de la cambra han enviat avui al TC, que conclou que l'esmentada resolució "és un acte parlamentari aprovat en exercici de la funció d'impuls de l'acció política i de govern", que "només té un abast i uns efectes polítics", no incideix en l'ordenament jurídic, que l'exercici d'aquesta funció parlamentària "no està limitada pel principi de legalitat constitucional" i que la seva finalitat "és expressar una voluntat política per iniciar un procés polític", d'acord amb els principis que la mateixa resolució enuncia (sobirania, legitimitat democràtica, transparència, diàleg, cohesió social, europeisme, legalitat, paper principal del Parlament i participació).

Així doncs, es demana també l'aixecament "immediat" de la suspensió de la resolució perquè és "una suspensió sense precedents a la jurisprudència del TC i que, portada a l'extrem, pot produir una suspensió de la llibertat de debat polític, en cap cas emparada per la constitució, i la sola evocació de la qual ens porta a unes etapes de la història no gaire llunyana de l'estat espanyol a què precisament va posar fi l'aprovació de la norma fonamental del 1978".

L'escrit d'al·legacions, signat per la secretària general i el lletrat major, Imma Folchi i Antoni Bayona respectivament, cita nombrosa jurisprudència del mateix TC per demostrar que les resolucions parlamentàries d'impuls i control de l'acció política i de govern, a diferència de les resolucions de caràcter administratiu, no comporten efectes jurídics. S'insisteix que els efectes de la resolució es limiten a l'expressió d'una voluntat política "per la senzilla raó que l'exercici de la funció d'impuls, per la seva mateixa naturalesa, no té capacitat o poder de generar efectes ni altra vinculació de caràcter jurídic, sinó tan sols de caràcter polític en el marc de la relació de confiança propi del sistema parlamentari".

L'aprovació d'aquesta mena de resolucions ─segons que s'argumenta─"no altera la legalitat vigent, perquè el principi de legalitat a què estan subjectes els poders públics i els ciutadans el defineixen les lleis i els altres actes de naturalesa normativa. Per altra banda, tampoc té efectes jurídics concrets sobre els ciutadans i ni tan sols per al govern a qui principalment van dirigides, com reconeix la doctrina parlamentària". "Com ha reconegut el TC en diverses ocasions les resolucions que són fruit de la funció d'impuls de l'acció política i de govern no tenen efectes jurídics vinculants".

La defensa jurídica de la cambra afirma que "el Parlament podia aprovar una declaració com la que conté la resolució 5/X perquè expressa una voluntat política emparada en el principi democràtic, totalment coherent amb el suport electoral rebut dels ciutadans i perquè l'expressió d'una voluntat política no té per què coincidir amb el marc constitucional vigent, si es fa mitjançant un instrument que no té poder ni efectes per produir una vulneració constitucional".

"El fet que, en tot el període de funcionament de la justícia constitucional, sigui la primera vegada que es produeix la impugnació d'una resolució parlamentària d'aquesta naturalesa corrobora aquesta conclusió, en posa en relleu el caràcter anòmal i també diu molt sobre la vertadera intencionalitat que s'amaga darrera la impugnació".

Es considera que l'advocat de l'estat busca en el seu escrit crear confusió i planteja conclusions "errònies" amb plantejaments que "signifiquen una perversió greu del sistema democràtic i del pluralisme polític" i, per tant, acceptar els seus plantejaments representaria "impedir que a l'àmbit parlamentari es pugui desenvolupar un debat i es puguin expressar voluntats fruit de les majories existents".

Així doncs, el Parlament afirma que la impugnació de la resolució vol convertir un debat polític en un debat jurídic, i que la veritable intenció de l'escrit d'impugnació "és impedir o bloquejar l'inici d'un projecte polític, legítim i democràtic", argumentant "com a sol i únic motiu que aquest no és compatible amb el marc constitucional vigent o que el resultat pot arribar a ser-hi contrari, oblidant la possibilitat d'una reforma constitucional".

Els lletrats del Parlament qualifiquen de "manipulació" que l'advocat de l'estat plantegi la resolució com una "insubmissió inconstitucional", com si el dret de decidir ja s'hagi exercit i consumat pel Parlament, quan en realitat el que planteja la resolució són "les bases o el full de ruta" mitjançant el qual el procés s'ha de desenvolupar.

Pel que fa al principi primer de la resolució ─que declara que "El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà"─, es diu que l'advocacia de l'estat el "treu de context" quan el seu únic significat "no és altre que el d'expressar una convicció, un desig o una voluntat d'entesa polítics que el Parlament vol manifestar a l'inici d'aquest procés".

A més, es deixa clar que la resolució "no convoca" cap consulta però que aquesta opció és "plenament democràtica" i s'empara en el dret fonamental de participació política reconegut a la constitució. Segons les al·legacions, l'intent de l'advocat de l'estat "d'instrumentalitzar la justícia constitucional" "posa en relleu una actitud d'escàs o nul respecte cap a dos dels principis o valors bàsics de la constitució, com són la democràcia i el pluralisme polític", una "trampa" en què el TC no pot caure.

Les al·legacions presentades també destaquen que cap altre govern de l'estat no ha impugnat cap de les altres resolucions aprovades pel Parlament des de l'any 1989 sobre el dret a l'autodeterminació, el dret de decidir o de la sobirania nacional de Catalunya, la qual cosa porta a afirmar que "ara es produeix un canvi d'orientació per raons polítiques". Es recorda com els governs presidits per Felipe González i José Maria Aznar es van oposar políticament a aquestes resolucions però en cap cas van portar-les al TC, i es posen com exemple les declaracions fetes en aquell moment per ministres d'aquells executius, entre els quals figura Mariano Rajoy quan era titular de la cartera d'administracions públiques.

La falta d'impugnació d'anteriors resolucions sobre la mateixa matèria "denota una especial animadversió política en el moment actual, incomprensible en termes jurídics". Per tant, "l'única diferència entre el passat i el present és el clima polític" perquè "les resolucions d'abans i les d'ara tenen la mateixa naturalesa i despleguen llavors i ara els mateixos efectes, només i estrictament polítics i no jurídics". Per tant, "la inacció impugnadora obeïa a una millor contextualització de la naturalesa de les coses, pel que sembla ara perduda".

En aquesta línia, també es recorden les declaracions fetes pel mateix president del govern l'endemà de l'aprovació de la resolució 5/X restant-li importància i descartant-ne la impugnació. Es considera "desconcertant que Mariano Rajoy el 1998, com a ministre, i el 24 de gener de 2013, com a president del govern, interpretés les resolucions esmentades des de la lògica del dret parlamentari i del legítim debat polític, i que posteriorment, l'1 de març de 2013, el consell de ministres que presideix acordés la impugnació de la resolució".

"Si el govern de l'estat se sent col·lidit per una resolució política del Parlament de Catalunya que, per la seva mateixa naturalesa no normativa no pot tampoc transgredir l'ordenament jurídic, hauria hagut d'apel·lar a un diàleg polític o instar unes vies de negociació amb qui s'ha limitat a expressar una voluntat política. Per contra, opta per una estratègia d'impugnació pretesament jurídica i marcadament inadequada donada la naturalesa de l'instrument utilitzat, que sens dubte denota la incomprensió davant un sentiment manifestat, dificultant així l'existència de vies de diàleg i de negociació que en tot cas han de presidir el funcionament d'un estat democràtic".