Crònica del Parlament

Crònica del Parlament 2017-07-26T19:57:07+00:00

El Parlament de la Generalitat restaurada (1932-1939)

El dia 15 de setembre de 1932 Niceto Alcalà Zamora, President de la República, signava a Sant Sebastià l’Estatut de Catalunya, aprovat el dia 9 per les Corts constituents.

Es cloïa així un llarg itinerari començat el dia 2 d’agost de 1931, quan el 75% del cens electoral de Catalunya plebiscitava l’Estatut de Núria. El mateix mes era presentat al President de la República i dipositat a la Mesa de les Corts. La discussió de l’Estatut no havia de començar fins a l’abril del 1932, després que el 9 de desembre de l’any anterior hagués estat aprovada la Constitució de la República. Aquesta discussió consumí llargues i polèmiques sessions parlamentàries, en les quals el text plebiscitat pels catalans fou retallat i modificat abundosament. Malgrat això, l’Estatut de Catalunya restaurava la històrica Generalitat de Catalunya, i n’ordenava les institucions principals: Parlament, President de la Generalitat i Consell Executiu.

El Parlament de Catalunya esdevenia configurat en l’Estatut com a representant del poble i òrgan bàsic de la Generalitat; en rebien la fonamentació democràtica els altres òrgans: el President de la Generalitat era elegit pel Parlament i el Consell Executiu o Govern era políticament responsable davant del Parlament. Els poders que l’Estatut del 1932 concedia al Parlament de Catalunya, des d’una consideració formal, eren relativament amplis, si bé no tant com els que s’autoatorgava Catalunya en el text plebiscitat.

Porta principal del Parlament el dia de la sessió inaugural, on s’aplegà el públic per a aplaudir l’entrada dels diputats: la foto correspon al moment d’hissar la bandera de la República Espanyola al balcó principal.
Foto: Institut Municipal d’Història de Barcelona

Esdeveniments històrics més importants en la vida del Parlament

El 6 de desembre de 1932 tenia lloc la solemne sessió d’obertura del Parlament. Francesc Macià, president provisional de la Generalitat, adreçà al poble de Catalunya un emotiu missatge en aquesta avinentesa. El 13 de desembre es constituïa definitivament el Parlament; s’escollí la Mesa definitiva, que tingué la mateixa composició que la provisional i fou presidida per Lluís Companys com a president del Parlament; Joan Casanovas, d’Esquerra Republicana, en fou vicepresident primer; Antoni Martínez i Domingo, de la Lliga, vicepresident segon, i en foren secretaris Martí Rouret i Antoni Dot, de l’Esquerra, Josep M. Casabò, de la Lliga, i Carles Gerhard, de la Unió Socialista.

El dia 14 de desembre el Parlament elegí Francesc Macià com a primer president de la Generalitat; el 20 es presentava el primer Govern de la Generalitat, i pocs dies després s’aprovaren els primers pressupostos.

El dia 20 de juny de 1933 Joan Casanovas passava a ser president del Parlament, atès que Lluís Companys havia dimitit en ésser nomenat ministre de Marina al Govern de Madrid. La Vicepresidència Primera del Parlament correspongué a Jaume Serra i Húnter.

El dia 25 de desembre moria Francesc Macià. El Parlament li dedicà una emotiva i solemne sessió necrològica el dia 29.

El dia 15 de desembre de 1932 tingué lloc al Saló de Sessions la Junta Preparatòria del Parlament de Catalunya.
Foto: Institut Municipal d’Història de Barcelona

El dia 31 de desembre Lluís Companys fou elegit president de la Generalitat, i el dia 5 de gener de l’any 1934 presentava el primer Govern format per una coalició d’Esquerra Republicana amb Unió Socialista, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra i Acció Catalana Republicana.

El gener del 1934 la Lliga es retirava del Parlament de Catalunya. La seva absència es perllongà fins a l’octubre del mateix any, però sense pretext ni causa parlamentària; fou un gest de protesta per incidents succeïts al llarg de la campanya electoral municipal, en la qual fou derrotada.

El dia 21 de març el Parlament aprovava la Llei de contractes de conreu, que el 8 de juny era declarada inconstitucional pel Tribunal de Garanties Constitucionals de la República. El Parlament de Catalunya tornà a votar el mateix text de la Llei el dia 12. Aquest i altres incidents varen enrarir les relacions amb el Govern de Madrid. En el fons es covava la polèmica entre la coalició de centre-esquerra que governava Catalunya, interessada en l’autonomia i a consolidar una República democràtica, i el Govern de la República, que des del final del 1933 es decantava cap a la dreta en defensa dels interessos conservadors.

El divorci fou extrem quan l’octubre del 1934 la CEDA (confederació de dretes) accedia al Govern de la República. El 6 d’octubre el Govern de la Generalitat, en veure amenaçada l’autonomia de Catalunya, apartant-se de la Constitució i de l’Estatut, proclamava l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, que va durar fins a la matinada del dia següent, quan es rendia a l’exèrcit per evitar un vessament de sang. Una llei de la República del 2 de gener de 1935 suspengué les facultats que l’Estatut de Catalunya havia atorgat al Parlament, el qual no es va reunir ni un sol cop fins al 29 de febrer de 1936.

Just després del triomf del Front Popular – Front d’Esquerres, a Catalunya- en les eleccions de febrer del 1936, el Parlament reprenia la seva tasca després de disset mesos. El primer acord fou el de confirmar Lluís Companys com a president de la Generalitat, que ratificà el seu Govern.

A partir del 21 de juliol de 1936 el Parlament només es reuní en cinc ocasions: la primera, el 18 d’agost de 1937 per prorrogar la legislatura, ja que la Guerra Civil (iniciada el 18 de juliol de 1936) dificultava la convocatòria d’eleccions per a la seva renovació, que s’havien de fer aquella tardor. L’última reunió oficial del Parlament al seu palau fou l’1 d’octubre de 1938. Hi assistiren 41 diputats dels 69 que encara en tenien la condició; hom hi elegí Josep Irla, d’Esquerra, com a president del Parlament; Antoni Rovira i Virgili, d’Esquerra, com a vicepresident primer, i Manuel Serra i Moret, d’Unió Socialista, com a vicepresident segon. N’eren secretaris Antoni Dot i Josep Folch, d’Esquerra, Pere Lloret, d’Acció Catalana, i Carles Gerhard, d’Unió Socialista. En aquesta mateixa sessió s’honorà la memòria del diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya, senyor Amadeu Colldeforns i Margalló, que havia mort el 19 de juliol de 1936, a les Drassanes de Barcelona, quan defensava la legalitat republicana contra les forces armades rebels. L’últim acord del Parlament fou el de designar una Comissió parlamentària per tal de visitar els combatents dels fronts i portar-los el record i la solidaritat de Catalunya. En total, el Parlament féu 259 sessions oficials.

El Parlament a l’exili: tres presidents interins

Malgrat el desig expressat, el Parlament no es pot tornar a reunir. L’octubre del 1938 el general Franco decretà la suspensió del règim autonòmic i derogà l’Estatut d’autonomia. L’ofensiva per a l’ocupació militar de Catalunya, iniciada el desembre de 1938 i acabada el mes de febrer de 1939, obligà el Govern de la Generalitat i els militars fidels a la República a abandonar Catalunya. Un decret del Govern de la Generalitat traslladà la seu del Parlament a Olot; aquest, però, no tingué formalment cap sessió, per bé que, poc abans de l’exili, alguns diputats es reuniren, però entre tensions que perdurarien força anys després.

El general Franco, després d’un judici arbitrari i injust, afusellà el president Companys el 15 d’octubre de 1940. D’acord amb l’article 44 de l’Estatut interior de Catalunya, si era vacant la Presidència de la Generalitat, aquesta havia de ser exercida interinament pel president del Parlament i el vicepresident primer l’havia de substituir en la presidència del Parlament. El Parlament havia d’escollir nou president de la Generalitat en el període de vuit dies, cosa impossible a l’exili després de la derrota. Aquesta norma, es troba en la base de la presidència interina de la Generalitat de Josep Irla, i en la subsegüent presidència interina del Parlament d’Antoni Rovira i Virgili. En morir aquest, únicament podia ocupar la presidència del Parlament, també interinament, Manuel Serra i Moret, que havia estat elegit vicepresident segon l’octubre del 1938. El Parlament a l’exili no es reuní formalment, d’acord amb les normes. Les tensions entre les diverses forces i la confrontació polítiques entre els que exercien responsabilitats institucionals impedien que les hipotètiques reunions del Parlament poguessin assolir el quòrum per a adoptar acords.

No obstant això, després de la renúncia de Josep Irla a la presidència interina de la Generalitat en una reunió tinguda a l’ambaixada espanyola de la República de Mèxic el 5 d’agost de 1954, a la qual assistiren 9 diputats i a la qual s’adheriren i enviaren el vot per correu altres 17 diputats, fou elegit president de la Generalitat Josep Tarradellas, i president del Parlament, Ventura Gassol, que no hi era entre els presents; en renunciar a la presidència, passà a ocupar-la interinament qui havia estat elegit vicepresident primer, Francesc Farreras i Duran.

El Parlament de la Generalitat restablerta

El 25 d’octubre de 1979 el poble de Catalunya aprovà majoritàriament en referèndum el projecte d’Estatut elaborat per la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats. El 18 de desembre del mateix any Sa Majestat Joan Carles I, rei d’Espanya, el sancionà en el palau reial de Madrid.

Darrere d’aquestes dates històriques quedava un llarguíssim camí ple de dificultats, tensions, avenços i retrocessos d’un poble que mirava, una vegada més, de recuperar les seves institucions de govern i de retrobar-se nacionalment. El camí legal s’obria amb la llei de la reforma política, i especialment amb les eleccions del 15 de juny de 1977, en què el poble escollí majoritàriament i aclaparadorament partits democràtics que feien seu l’eslògan de “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”, durant tant de temps mantingut per l’Assemblea de Catalunya. La manifestació de l’11 de setembre del mateix any, amb la immensa gernació de catalans que reclamaven les seves institucions d’autogovern, menà el Govern de Madrid a aprovar, el 29 de setembre de 1977, un reial decret-llei pel qual es restablia la Generalitat de Catalunya. El 17 d’octubre Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l’exili, fou nomenat també president de la Generalitat restablerta, i el 23 d’octubre entrà a Catalunya. Cal remarcar que, igual com succeí en la restauració de la Generalitat en temps de la Segona República, aquest restabliment es produí abans de l’aprovació de la Constitució, amb la qual cosa es posava en relleu una vegada més que la llibertat, a Catalunya, s’identifica amb la recuperació de les institucions d’autogovern.

L’Assemblea de Parlamentaris, reunida en sessió solemne al Saló de Sessions del Parlament, aprovà el projecte de l’Estatut de Sau.
Foto: Institut Municipal d’Història de Barcelona

La nova Constitució democràtica de l’Estat fou aprovada majoritàriament en referèndum el 6 de desembre de 1978, quasi un any i mig després de celebrades les eleccions, i sancionada pel rei el 27 del mateix mes. L’Assemblea de Parlamentaris de Catalunya, que s’havia autoconstituït després de les eleccions del juny del 1977, havia estat elaborant un avantprojecte d’Estatut, abans i també al mateix temps que en les Corts s’elaborava la Constitució. Per això, aprovada la Constitució, el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya, anomenat de Sau pel lloc on en fou preparat el primer dictamen, fou aprovat per l’Assemblea de Parlamentaris de Catalunya el 29 de desembre de 1978, en reunió tinguda al Palau del Parlament.

El camí legal, complex i difícil, reflectia i simbolitzava aquell altre camí, encara més espinós i més llarg, que Catalunya havia hagut d’emprendre durant la dictadura franquista. En la memòria col·lectiva resten boirosos records de moviments de protesta activa i passiva, d’accions reivindicatives, de manifestos polítics, declaracions, resistències, vagues i presons, amb les quals els catalans expressaven el rebuig d’una dictadura que també els havia arrabassat l’Estatut. A la lluita i a la resistència en les terres catalanes s’unien els manifestos i la presència simbòlica de les institucions de tot de catalans a l’exili. Moviments parcials i diferents confluïren, l’any 1971, en la constitució de l’Assemblea de Catalunya, on eren representades la majoria de les forces democràtiques de Catalunya, aplegades per la consigna de llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia. Les reivindicacions polítiques eren reforçades per la recuperació cultural, de la qual volgué ésser ressò i impuls al mateix temps, a partir del 1975, el Congrés de Cultura Catalana.