La institució parlamentària a Catalunya té els seus fonaments en l'edat mitjana. Aquests fonaments foren les assemblees de pau i treva i la Cort comtal. En els seus inicis, la pau de Déu era el dret de refugi de les persones i els béns dins el territori protegit de trenta passes al voltant de l'església anomenat sagrera. La treva era la suspensió de les guerres i dels conflictes violents en uns períodes determinats.

Les assemblees de pau i treva foren promogudes per l'estament eclesiàstic i assumides pel poder sobirà, els comtes de Barcelona, amb l'objecte de fer desaparèixer o, com a mínim, d'assegurar períodes d'interrupció de les contínues rapinyes i guerres entre senyors feudals i d'establir un sistema de garanties i indemnitats per al clergat i la població civil; també prengueren acords de caràcter fiscal. Aquestes disposicions van facilitar l'aparició de viles i mercats i van estimular la vida comercial del país.

La primera assemblea va tenir lloc a Toluges, comtat del Rosselló, el 1027, amb la presència del bisbe Oliba de Vic. Al segle següent no es convocaren gaires assemblees i la major part d'acords de pau i treva es prengueren en la mateixa cort del príncep (comte de Barcelona i rei d'Aragó des del 1137). D'aquesta manera entroncaren l'una institució i l'altra. Moltes disposicions de pau i treva foren codificades en els Usatges de Barcelona, primer text legislatiu català, promulgats pel comte Ramon Berenguer I, i s'incorporaren al dret civil i constitucional català de la baixa edat mitjana i de l'època moderna; algunes han perviscut en el dret civil actual.

La Cort comtal catalana es formà durant el segle XI, com a derivació de la Cúria reial dels francs, a mesura que els comtes de Barcelona es consolidaren com a prínceps sobirans. Era integrada per magnats civils i eclesiàstics, per alts consellers i per jutges. Tenia un caràcter mixt, com a organisme col·laborador en la presa de decisions del sobirà tant en els aspectes legislatius i fiscals com en l'exercici de la potestat judicial.