Durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276), la Cort comtal esdevingué Corts Generals de Catalunya en ampliar progressivament el nombre de membres convocats i, sobretot, en consolidar-se la incorporació de l'estament burgès, representat pels prohoms de viles i ciutats. Però el pas decisiu fou fet en el regnat del seu fill, Pere II el Gran (1276-1285), quan, en les Corts de Barcelona del 1283, mitjançant la constitució Volem, estatuïm, es va establir el sistema de sobirania pactada característic del dret constitucional català medieval i modern. Segons aquest sistema, només eren vàlides les normes sorgides de les Corts per acord entre el sobirà i els estaments de la terra, fossin a iniciativa del primer (constitucions) o dels segons (capítols de cort). També havien de ser sancionades per les Corts les disposicions promulgades pel rei en l'interval en què les Corts no eren reunides (actes de cort, privilegis, pragmàtiques i altres drets). De fet, el rei renunciava a ser el poder legislador exclusiu.

Les Corts catalanes es componien de tres estaments o braços: el braç militar, que reunia els representants de la noblesa; el braç eclesiàstic, amb els representants de la jerarquia religiosa, i el braç reial, amb els representants de les ciutats i viles del domini del monarca. De fet, sempre restaren exclosos de representació amplis sectors del país, com la pagesia i la menestralia. Per això i pel sistema d'elecció, les Corts, tot i que era una institució molt avançada en la seva l'època, responien a la concepció política i l'estructura social de la societat feudal i estamental i no es poden considerar segons els conceptes propis de les democràcies contemporànies.

Les Corts només podien ser convocades pel rei, en qualsevol ciutat de Catalunya, i les havia de presidir ell personalment, o el seu lloctinent. Malgrat els intents de fixar-ne una certa regularitat de convocatòria, la irregularitat fou la constant; hi va haver monarques que les van convocar amb molta freqüència i d'altres que no massa sovint, segons les conveniències polítiques de cada regnat. Un cop convocades, els membres dels braços tenien l'obligació d'assistir-hi, tret que tinguessin un just i legítim impediment. Hi havia una sessió plenària d'obertura, en què el rei feia la seva proposició,i explicava el seu projecte polític i el que pretenia obtenir, i els braços responien. El treball de deliberació es feia en cambres separades per a cada braç, amb mitjancers entre elles i amb el rei, dits tractadors, per a consensuar els acords, que eren llegits i votats en sessió plenària. En una sessió plenària final el rei sancionava solemnement els acords adoptats. Una convocatòria de Corts podia durar setmanes o mesos, o de vegades més d'un any, amb interrupcions més o menys llargues.

Durant el regnat de Pere III el Cerimoniós (1336-1387) es creà i es consolidà la institució de la Diputació del General (la reunió de les Corts era anomenada General de Catalunya), amb atribucions delegades per a recaptar i administrar el subsidi que les Corts atorgaven al rei. Progressivament, la Diputació del General o Generalitat va anar prenent més autonomia i va acumular atribucions executives i governatives fins a actuar, durant els segles XVI i XVII, com a govern del Principat, defensor del seu sistema constitucional davant els monarques de la Casa d'Àustria, allunyats del país i dels seus interessos, els quals, a partir del regnat de Felip I (II de Castella, 1556-1598), van convocar molt escassament les Corts i van intentar governar autocràticament.

El primer monarca de la dinastia borbònica, Felip V (1700-1746), va respectar els drets del poble català amb la convocatòria de les Corts els anys 1701 i 1702. Però arran del conflicte de successió dinàstica al tron de Castella i Catalunya-Aragó, que es va convertir en un conflicte internacional que podia comportar la modificació de la situació política europea, Catalunya es va decantar per l'arxiduc Carles d'Àustria i el reconegué com a rei (Carles III, 1705-1714). La pèrdua de la Guerra de Successió (1702-1714), amb la caiguda de Barcelona el 1714, comportà que Felip V, vencedor, abolís, mitjançant el Decret de Nova Planta (1716), tot el dret públic català i les institucions que l'encarnaven, la primera de les quals eren les Corts.