Quan encara ressonaven els ecos de la desgràcia viscuda arran del devastador terratrèmol d'Haití, una de les catàstrofes naturals més grans de les darreres dècades, ara han estat unes pluges torrencials les que han assolat Madeira i han sumit l'illa portuguesa en un caos de fang i destrucció. Les autoritats regionals han assegurat que es tracta, sens dubte, del temporal més violent que pateix l'illa des del 1993, i el balanç, amb desenes de morts, centenars de ferits i un nombre indeterminat de desapareguts, amb pobles sencers incomunicats, les infraestructures trinxades i famílies senceres desplaçades, és prou significatiu per adonar-nos de la magnitud de la tragèdia.

Qualsevol desgràcia de dimensions similars ens colpeix l'ànima, no tan sols perquè fa que acceptem que, quan la naturalesa es desplega amb tota la seva força i virulència, l'home esdevé un ésser tan insignificant que poca cosa hi pot fer, sinó per l'efecte devastador que té en la vida de les persones, de les comunitats i dels pobles.

Encara no fa dos anys vaig anar a Madeira per pronunciar una conferència a l'assemblea legislativa, convidat pel president d'aquesta institució, Miguel Mendonça. En guardo un bon record. Madeira és una bonica illa atlàntica que evoca Galícia pel paisatge, Andorra per les carreteres sinuoses i estretes, i Menorca per les dimensions.

Aquests dies, veient la televisió, se'm feia difícil associar aquelles imatges d'una bellesa particular amb les instantànies de destrucció que ens anaven arribant pels mitjans, fedataris de la catàstrofe.

A Catalunya i Madeira ens uneixen de fa temps llaços d'amistat i complicitats, teixits, sobretot, en les conferències de presidents de parlaments dels estats legislatius d'Europa, i des d'aquí els vull fer arribar la nostra solidaritat i el nostre suport.