Joan Reventós i Carner va néixer a Barcelona el 26 de juliol de 1927. Fill i nét de polítics, el seu pare, Manuel Reventós i Bordoy, va ser director general de Comerç i Política Arancelària en el primer govern de la República. El seu avi matern, Jaume Carner, va ser ministre d'Hisenda durant el segon govern. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona (1950). Durant els seus anys d'estudiant milità en el moviment catalanista. Formà part del grup "Torras i Bages" i, més tard, el 1949, ingressà en el Moviment Socialista de Catalunya, del qual esdevingué un dels líders.

Acabada la carrera fou professor d'Història Econòmica Mundial a la Facultat de Dret de Barcelona. El 1958 va ser detingut i acusat de propaganda clandestina i associació il·legal socialista i va ser suspès de la docència. Durant els últims anys del franquisme participà en els diversos organismes unitaris de l'oposició, com la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, l'Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

El 1974 fundà Convergència Socialista de Catalunya, llavor del que més tard seria el Partit dels Socialistes de Catalunya. El 1977, en les primeres eleccions democràtiques, va ser elegit diputat al Congrés com a cap de llista per Barcelona dels socialistes catalans. Reinstaurades la democràcia i les institucions catalanes amb el retorn del president Tarradellas, Joan Reventós va ser nomenat conseller polític en el primer Govern de la Generalitat el desembre de 1977.

El juliol de 1978 fou elegit primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya, fruit del procés d'unitat de les tres branques del socialisme democràtic a Catalunya. Reelegit diputat a les Corts Generals l'any 1979, va renunciar a aquest càrrec per presentar-se com a candidat socialista a la Presidència de la Generalitat. Fou diputat del Parlament de Catalunya fins el març de 1983, quan va ser nomenat ambaixador a París, càrrec que ocupà fins al 1986. Elegit president del Partit dels Socialistes de Catalunya l'any 1984, el 1986, en retornar a Catalunya, fou elegit senador per Barcelona. Romangué al Senat fins el 1995, on va ser nomenat, el 1994, president de la Comissió General d'Autonomies.

Fou diputat al Parlament de Catalunya de les I, III, IV i V legislatures i, a l'inici d'aquesta última, el desembre de 1995, fou elegit president del Parlament, del qual rebé la Medalla d'Or l'any 2000.

Va publicar, entre altres, la seva tesi doctoral El movimiento cooperativo en España (1960), Dos infants i la guerra (1975), Amb un altre nom (1984), Un sol combat (1986), Missió a París (1992) i una sèrie de llibres de semblances iniciada el 1982: Amics, companys i mestres (1982), Petjades. Evocacions i semblances (1989), Noves evocacions i semblances (1993), Entre els records i la nostàlgia (1998) i Novíssimes semblances (2000). Amb el pseudònim de Pere Oliva va publicar els llibres de poemes El Delta (1967) i Els àngels no saben vetllar els morts (2000). Morí a Barcelona el 13 de gener de 2004.